Intervenim massa?

17.5.2012

La maternitat m’ha ensenyat la importància de posar paraules però també, de saber callar. Segur que alguna vegada heu vist algun mare/pare/avi/àvia/cangur, etc… donant constants instruccions al bebè o al nen petit. “Vine, vigila, no facis, deixa això, no t’embrutis, parla, juga amb el nen!, fes-li un petó, agafa això, recull, alerta!, fes, no facis, no trenquis, no cridis, no parlis, digues hola, digues gràcies, pots jugar amb això, i amb això altre?, vols un iogurt?, acaba’t el iogurt!, etc, etc, etc….” Podria continuar fins a l’infinit… i posa’t així, una frase rere una altra atabala i pot semblar exagerat, però hi ha qui us asseguro que les posa totes seguides i més encara!

D’un temps cap aquí he detectat la tendència de molts a parlar sense parar als fills, de marcar, i d’omplir els espais en silenci, tots i cadascun d’ells. Com si tinguéssim por de no dir-nos res, d’estar callats una estona, cadascú amb les seves coses, amb les seves històries… La criança amb respecte per mi també té a veure amb això; respectar-los el seu silenci. Respectar que hi pugui haver estones que estiguin callats, jugant, pensant, o mirant un conte. Respectar que hi hagi estones que no ens necessitin per a res i que no ens vulguin per a res. Vol dir ser a prop intentant no interferir en els seus moments amb sí mateixos… Perquè sempre parlem del nostre temps amb nosaltres. Del nostre espai… però pensem a donar-los el seu propi espai, el seu propi silenci, el seu propi contacte amb sí mateixos?

Evidentment estic parlant de nens d’una certa edat que ens agrairan enormement que no ens estiguem ficant constantment amb les seves coses… Recordo com m’ha molestat sempre que em diguessin el que he de fer o que m’estiguessin a sobre… Sentir una veu constant que diu “no” un munt de vegades al dia a un nen és molt i molt cansat, pel qui ho escolta i estic segura que també per qui ho diu. Per això quan alguna mare m’explica que el seu fill comença a gatejar (Vegeu “OPERACIÓ GATEIG”) li dic que es fixi en quants cops al dia diu “no” al seu fill… perquè si n’abusa, el “no” deixarà de fer efecte i es convertirà en una paraula com qualsevol altra, a la qual no pararà el més mínim d’atenció.

El mateix ho podem aplicar a l’inici de la parla dels nens. Quan comencen a aprendre a fer frases i encara no hi tenen la mà trencada, fan allò de trigar en dir les coses, o fins i tot de tartamudejar mentre pensen com anava aquella frase que tenen tantes ganes de dir. Sovint, els adults, amb l’ànim d’ajudar-los i d’estalviar-los un mal tràngol havent de pensar massa, som nosaltres qui els acabem la frase o els diem com es diu això que volien dir-nos. Flac favor. Deixem que s’esforcin, respectem-los el temps que necessiten per dir cada cosa, encara que ara ho facin a poc a poc. Deixem que s’expressin… no pressuposem que sabem el que volen dir-nos perquè potser no en tenim ni idea. Permetem-los trigar, tartamudejar… mentre van aprenent a expressar-se. Intentem no intervenir, no molestar amb les nostres paraules… i alliberem-nos del pes de voler-los-ho fer tot fàcil, perquè no els fem cap favor.

És el seu camí, són les seves paraules, és el seu temps i és el seu silenci… Acompanyem-los sense voler-ho fer tot per ells, sense voler omplir els espais en blanc que ells posen per relaxar-se, pensar o simplement… no fer gran cosa. Estiguem a prop intentant no molestar massa.