Instint maternal

28.4.2011

Un dia d’aquests, no el sé exactament, surt a la venda al nostre país el llibre La mujer y la madre (Esfera de los libros), de la filòsofa francesa Elisabeth Bandinter. No l’he llegit, encara no. En el llibre defensa que l’instint maternal no existeix. Segur que aquesta dona té molts més estudis que jo, sap moltes més coses i té molts més títols. Seguríssim. Però assegura una cosa que jo he viscut en pròpia pell. Als científics els encanta comprovar empíricament els fets. Doncs bé, jo he comprovat empíricament que sí que tinc instint maternal.

Aquesta filòsofa francesa segur que mai llegirà el meu blog, però si el llegís, m’agradaria dir-li que jo tinc instint maternal i que l’he sentit miliuna vegades. El vaig sentir quan, als 15 anys, van néixer els meus germans. El vaig sentir quan al meu voltant vaig començar a estar envoltada de criatures. El vaig sentir quan va néixer la Laia… (després d’haver sentit un altre instint en el part, l’instint animal, que també en tinc!). Sento l’instint maternal cada dia. L’afirmació de Bandinter em podria fer pensar que estic equivocada i que això que he sentit i experimentat tantes vegades no és instint maternal. O em podria fer pensar que sóc un cas únic al món, digne d’estudi. Però és que això que em passa, no és gens anormal. Conec tantes dones amb instint maternal… en conec tantes… I també conec homes amb “instint maternal”! I el més fort és que la meva filla també en té… deu ser una plaga ;).

El que sí que pot ser és que hi hagi algú que no el senti. No algú, sinó molta gent que no el senti, i és normal. Vivim en un món i en un moment que està absolutament renyit amb els instints que tenen a veure amb les hormones de l’amor. Que està renyit amb els cicles, amb la terra, amb el que som, més enllà de noms i professions. Amb el que som de debò. He parlat moltes vegades de la “desconnexió” de nosaltres mateixos i per tant, també del nostre entorn. I l’instint maternal, com tants d’altres, va lligat amb tot això.

Però també pot ser que no sentim aquest instint per més que vulguem, perquè ens evoca alguna cosa que no tenim cap ganes d’evocar. Potser una infantesa dolorosa i plena de patiment. Potser una criança, per part dels nostres pares, amb zero instint maternal. Potser massa coses que no ens ve gens de gust recordar i la manera de no fer-ho és precisament, no sentint. No sentint res. Ni instints maternals ni gran cosa més. Això també és absolutament normal; tots busquem la manera de sobreviure patint el mínim possible.

La filòsofa francesa que m’ha dut a escriure avui també critica la pressió que reben algunes dones perquè alletin els seus fills. Bé, és possible. És possible perquè a tot arreu hi ha gent radical que emet judicis a la lleugera. Una dona absolutament pro-alletament matern i poc respectuosa pot fer sentir a alguna altra que ha donat biberó al seu fill que és una mala mare. Sí, és possible; al món, hi ha gent per tot i de tota mena. El que m’emprenya de tot plegat és crear bàndols. Que l’alletament matern, que la criança, que tot plegat sigui una qüestió d’”estàs amb mi o contra mi”. Quan, en el fons, tots fem, pels nostres fills, el que creiem millor.

Quina mania en intentar no acostar-nos, en intentar ser dels uns o dels altres… M’irrita, em carrega. I quan hi ha nens pel mig, encara més. Perquè aleshores, com que són els nostres fills, ens posem ultra-radicals, quan, de fet, no caldria. És una batalla perduda abans d’hora, perquè és impossible acostar posicions des d’aquest punt de partida. Per això em molesta que gent amb tants estudis i coneixements continuïn aprofundint en la idea dels bàndols en la criança, en la teta, en el que sigui. En les dones, en els homes, en els nens… En la vida, en definitiva.