Instint

19.7.2012

Una nit, en plenes vacances a la costa atlàntica francesa, de sobte em vaig despertar amb un soroll bestial que em va costar reconèixer. Estava profundament adormida i no sabia què estava passant: el cor semblava que m’hagués de sortir per la boca i el primer que vaig fer, en milèssimes de segon, va ser saltar sobre la Laia i protegir-la amb el meu cos. La vaig abraçar i aleshores ho vaig saber: era un avió militar trencant la barrera del so. Ell i jo estàvem totalment desperts i espantats, no perquè no l’haguéssim sentit mai aquell soroll, sinó perquè eren les tres de la matinada i ens havia fet un ensurt de mort. Ella es va moure, es va arraulir contra el meu cos i ni tan sols es va despertar.

Al cap d’una estona ja no se sentia soroll però tots dos estàvem totalment desvetllats, amb el cor encara a mil. Em va sorprendre la meva primera reacció, abans de res, abans de saber què era el que estava passant, abans fins i tot d’haver-me despertat de veritat, jo ja estava “protegint” a la Laia.

Fa pocs dies vam tenir aquell altre ensurt que crec que deuen tenir, algun dia o altre, tots els pares: Ella està contenta, esteu a punt d’entrar al cotxe i ella de sobte fa un moviment ràpid i surt per l’altre cantó per entrar per l’altra porta però és un carrer on hi passen molts cotxes i fas un crit desesperat “LAIA!” per dir-li que no travessi, que pari, que es quedi quieta, i ell l’agafa al vol, perquè ella anava massa ràpid com per parar amb el nostre crit. Aquell dia em vaig adonar que de sobte, mentre el cor em tornava a sortir per la boca, em queien llàgrimes dels ulls. Por. Vaig sentir tanta por… En un moment vaig veure la pel.lícula que no vull haver de veure mai… Cotxe, nena, carrer, crits, desastre… i sí, vaig començar a plorar. De l’ensurt, de l’impacte, de la por, d’una situació que mai havia viscut encara… de tot plegat a la vegada.

Perquè això de criar és increïble. Tenir una filla és sens dubte el millor que m’ha passat mai a la vida. Mai havia estimat tant ni mai havia estat tan feliç com des que ella és a la nostra vida… i alhora… sóc conscient que si mai li passa alguna cosa, el grau de por, de patiment, de desesperació i de dolor serà, també sens dubte, el més brutal, trencador i terrible de la meva vida. Com si amb la maternitat i paternitat hi hagués una moneda de dues cares a l’aire: la de la felicitat més absoluta, i la de la desesperació més profunda… i la moneda és a l’aire a estones, i reses perquè sempre caigui de la mateixa banda. Perquè a vegades tot ve d’un segon, d’un instant que té el poder de canviar-ho tot. El poder de què caiguin només unes llàgrimes a una mare espantada, o el poder de què et passin les ganes de viure.

I en tot moment… l’instint: meu i del pare. L’instint que em va fer abraçar-la de seguida i el que em va fer cridar amb tota l’ànima quan vaig veure perill. L’instint del pare que es va assegurar que estiguéssim bé a França i el que el va fer agafar la Laia i aturar-la d’una revolada. El nostre instint animal de pares que es preocupen per la seva cria i que l’estimen tant, que ni tan sols som capaços de descriure-ho i que només uns altres pares poden entendre realment de què estic parlant ara.