Insomni

Octubre 2009

L’embaràs, d’alguna manera, et prepara una mica per les nits de son interromput. Els primers tres mesos, de sobte i tot i tenir molta son a tothora, a les nits sembla que el son s’esvaeix i hi ha estones en què estàs desvetllada com si fossin la una del migdia. Bé, doncs això és un bon entrenament per les nits de son interromput que vénen durant el puerperi. Almenys a mi.

Somio i somio i de sobte, sento que es belluga i que sembla que em busqui… Em toca amb el seu cos, normalment amb una mica de nerviosisme, senyal inequívoc que té gana. M’obro la samarreta, l’acosto i mama. A vegades aconsegueixo continuar dormint i gairebé ni m’adono de quanta estona xucla ni de quan deixa anar el mugró. D’altres, en canvi, quan comença a mamar el meu cos s’activa, es desperta. Algunes nits la causa és que estic incòmode amb la postura, que agafo fred al pit o que se m’adorm el braç. Però d’altres és perquè he anat a dormir amb alguna preocupació… I, oh sorpresa, de nit es fa moooolt més grossa. I cobra vida. I mentre dono el pit, sense voler-ho i sense acabar-ne de ser conscient del tot, la meva ment intenta resoldre coses que no es poden resoldre de nit i menys encara, donant el pit. Però en aquell moment m’és igual, com si en depengués la meva vida, i començo a buscar solucions, o a imaginar converses que segurament mai es produiran. En definitiva, busco respostes per fer fora aquella petita preocupació que, a les tres, les quatre o les cinc de la matinada s’ha anat fent gran fins a agafar tals dimensions que ja m’és molt difícil tornar a agafar el son. I dono voltes al llit cap a un costat i cap a l’altre, intentant sense èxit fer fora del meu cap tants pensaments. A vegades, just quan sembla que em puc tornar a relaxar i que el meu cos va sentint-se cada vegada més cansat per tornar a agafar el son, m’adono que ha passat moooolta estona (dues hores, pel cap baix) i que la meva filla torna a tenir gana. Em torno a obrir la samarreta, l’acosto a l’altre pit i mama. Amb una mica de sort, de tant cansada i amb l’ajuda del seu ritme al mamar i de les fantàstiques hormones de la lactància, em torno a dormir.

Quan passa això, al matí em llevo ja esgotada, com si m’haguessin estafat una nit de son. Em fan mal les cames. I miro el dia que em queda per endavant i em pregunto si l’aguantaré. I… oh, sorpresa, sempre l’aguanto.