Imaginació

28.3.2012

A vegades envejo la imaginació que tenen els nens; poden convertir-te el lloc més “normal” en un mar ple de peixos de color lila que parlen i miren el Bob el Manetes per la tele, o de sobte transportar-te al paisatge més surrealista i encantador alhora. Em pregunto en quin moment de la nostra vida la imaginació va perdent força, quines circumstàncies o situacions fan que anem reprimint-nos, que ens anem callant allò que imaginem quan som petits… fins el dia que d’imaginació ens en queda més aviat poca.

Ara, que visc el món fantàstic, ple d’ingeni i sorprenent de la Laia, m’adono que en això de la imaginació (com en tantes altres coses) em dóna deu mil voltes. El primer dia que li vaig dir que l’havia tinguda dins de la panxa em va dir que sí, que ja ho sabia, que li agradava molt estar allà dins llegint contes. Més endavant, la seva imaginació es va anar expandint. Què fèiem i què fem? No tallar-la. Deixar-la fer, deixar-la inventar, imaginar, jugar, explorar… En comptes de tallar-la, de fer-la venir al nostre món, nosaltres entrem al seu. Qui som nosaltres per dir-li que allò que imagina no és veritat? Tot sovint em diu: “el meu fill està dormint… estava cansat i l’he hagut de passejar una estona” “Ah sí, tens un fill?” “Sí, es diu Rita” “ah” “i tinc un altre fill a la panxa” “ah sí? Felicitats… quan naixerà?” “Encara no toca, ha de créixer”... És una conversa habitual a casa nostra, parlar dels fills que diu la Laia que té… O parlar d’un monstre que ha vist i a qui ha convidat a dinar… “Vigila, mama, que el monstre seu aquí, no l’aixafis!” i he de posar-me una mica més enllà…

A vegades ens construeix una piscina i nadem pel menjador. D’altres fem veure que esquiem a l’habitació i fem salts. D’altres m’assegura que és dins del cine (no hi ha anat mai), o que està conduint el cotxe i que de seguida em passarà a buscar… S’ho passa bomba. La miro i veig que gaudeix amb tot el que s’inventa i s’imagina, i és aleshores quan penso… quin dia arribarà el primer que se’n riurà a la seva cara? Quan i qui serà? A l’escola? Algun amic? Algun adult (que d’aquests també n’hi ha!)? Allò de dir: “Però què dius! Tu no pots tenir fills a la panxa!!!” o “Però si aquí no hi ha cap piscina!”, o “Ets tonta, tu no pots conduir!”….

I em sap greu perquè sé que passarà i que aquell dia, se li tallaran una mica les ales. Que és llei de vida i que segur que també em va passar a mi, i a tu, i a l’altre… però em sap greu. No només perquè sigui la meva filla i em sap greu que algú se’n rigui, sinó perquè em sap greu per tots nosaltres. Per cada imaginació esquinçada, per cara vegada que un adult s’ha rigut del món meravellós d’un nen en plena efervescència imaginativa, per cada món fantàstic que s’ha trencat a miques per sempre. Perquè cada vegada que s’apaga una mica la nostra imaginació, ens tornem una mica més avorrits, més com la massa, menys alegres i menys espontanis. Perquè cada vegada que se’ns diu: “Estàs boig, això és impossible”, ens creem un límit una mica més a prop nostre i encara que no ens n’adonem, ens posem dibuixem una barrera transparent davant dels ulls.

Perquè cada vegada que a un nen/a se li tallen les ales de la imaginació, li posem una més difícil que aprengui a volar! I en aquest món, ja que als adults ens costa tant, necessitem nens que ens ensenyin com es fa això de volar, i riure, i imaginar, i sobretot… VIURE!