I va parar el cotxe

11.10.2012

Jo tenia potser sis o set anys. Anàvem a casa dels avis que vivien a 15 quilòmetres de la nostra ciutat, en un poblet petit que era on jo anava cada dia a l’escola. Era diumenge i a dins del cotxe només hi érem la meva mare i jo. Ella conduint i jo a darrera, al cantó dret, mirant per la finestra. De sobte em va entrar un no sé què, me’n recordo com si fos ara. Una enyorança terrible d’anar al bosc. Els meus avis m’hi duien molt sovint, molt. El meu avi és un home de pesca, de caça, de bolets, vaja, de tot el que es pugui fer al bosc. Recordo quan encara hi anava cada dia, absolutament cada dia. Suposo que qui ha estat pagès ho és, d’alguna manera, tota la vida i encara que ja no en fes, necessitava anar-hi… quan penso en ell, inevitablement penso en el bosc.

No sé quants dies feia que no hi anava aquell dia del cotxe. Però me’n vaig enyorar, molt, i vaig sentir que li havia de dir a la meva mare. “Mama, tinc moltes ganes d’anar al bosc… m’ho passo molt bé i fa massa dies que no hi anem…” Ella no s’ho va pensar dues vegades. Va parar el cotxe al primer racó on va veure espai per aparcar-lo. Només havíem de fer unes passes: érem al bosc. Jo no m’ho esperava. Em va sorprendre que no em digués allò que tot sovint diem els pares de “ja hi anirem, ja farem… un dia…” simplement va parar en aquell moment, just quan jo sentia que necessitava la meva dosi de natura. Em va fer feliç.

Van passar els anys i mai en vam parlar. Fins l’altre dia. Li vaig comentar que jo necessitava anar al bosc encara ara un cop a la setmana, com a mínim. Necessitava arbres, terra, camins, senders, aigua, soroll d’ocells, el vent a la cara amb aquella olor de pins o d’alzines… i que volia transmetre-li aquesta passió a la Laia, la passió dels seus pares per la Natura i per la terra on habitem. Li vaig dir “saps de què tinc molt bon record?”, estava segura que no se’n recordaria. “Del dia que anàvem a casa dels avis d’Artés, i et vaig dir que tenia ganes d’anar al bosc. Vas parar el cotxe de seguida. Te’n recordes?” “I tant que me’n recordo. I no anàvem a Artés, en tornàvem”. Em va fer feliç saber que aquell moment també havia estat important per a ella, que també l’havia gaudit.

Per mi és vital connectar-me a la natura, la necessito, no ho puc evitar. El bosc em calma, em dóna pau, m’ajuda a escoltar-me, a respirar… Seria incapaç de viure en una gran ciutat, tan allunyada dels arbres. Visc en un lloc on si camino una mica, ja hi sóc, i això per mi és mitja vida. Perquè sinó, m’ofego. Anar al bosc per mi és re-connectar-me a la terra, a la pols, i d’alguna manera, a l’essencial. Perquè a la natura no hi ha res sinó presència. Els animals, els arbres, viuen en l’ara i l’aquí d’una manera que als humans ens costa. I a mi, quan hi estic en contacte, m’és molt més fàcil fer aquest exercici d’aturar la ment, de no pensar en res i de re-trobar-me amb el que de debò importa.

El bosc, la natura, em centren i a poc a poc crec que a la Laia també. És feliç quan hi és: el diumenge, ja ho demana i quan hi és ja no en vol marxar. M’agrada pensar que de mica en mica, hem transmès aquesta connexió amb la terra també a la Laia o millor dit, que amb la nostra anada sovint al bosc, hem evitat que se’n desvinculés perquè estic convençuda que els bebès, quan arriben, tenen la connexió amb la terra molt més clara que els seus pares. I crec que l’únic que hem de fer nosaltres, aleshores, és intentar evitar que se’n desconnectin, que la perdin i es deslliguin dels cicles, de la terra, de la pols, dels animals i dels arbres. Només això.