I un dia… torna

13.5.2011

Si una cosa em va agradar (entre moltes d’altres) d’estar embarassada i de tenir una filla és que durant molts mesos no vaig tenir allò que tenia cada mes i que em feia tan mal: la regla. Durant un any i mig la meva vida no va estar a cavall i a mercè d’un cicle, sinó que vaig gaudir d’una estabilitat emocional i física increïbles. Recordo que durant el post-part, que en el meu cas va ser una delícia, pensava “que bé… no he de mirar el calendari i pensar… ja s’acosta!” com si hagués de venir l’home del sac!.

Sí, ja ho sé que la menstruació té moltes coses bones; que ens ajuda a endinsar-nos en el nostre món més fosc per després, sortir-ne reforçades. Que ens acosta parts de nosaltres que d’altra manera, no coneixeríem,… i no sé quantes coses més. Ho sé i en part, hi estic d’acord. Però a mi, abans de tenir una criatura, la regla em provocava molt dolor, sobretot a l’esquena, però a vegades també als ovaris. M’havia de prendre calmants perquè sinó, no podia ni sortir del llit. Estava tot el dia (sobretot el primer) aixafada i feta un cromo. O sigui que si us he de ser sincera, durant aquell any i mig, no la vaig trobar a faltar en absolut. I mentre els mesos anaven passant, em preguntava “…quan tornarà?”. Fins que un dia ho va fer.

Als 7 mesos de la Laia, un dia vaig tenir com una sensació de dolor que recordava a les antigues regles, però vaja, res comparable. Per sorpresa meva no va passar res, va quedar aquí. Però al cap de dos mesos més, així de sobte i sense ni adonar-me’n, PAM, aquella vella coneguda va tornar a la meva vida. La grata sorpresa va ser que ho va fer de manera silenciosa, com de puntetes. No em va fer gens de dolor, gens. Sempre m’havien dit que a vegades, després de tenir a una criatura, les menstruacions doloroses deixaven de ser-ho, i en el meu cas, ha estat així. És fantàstic. Ara bé, del que no m’he escapat és dels alts-i-baixos emocionals: El Dragon Khan continua allà, per convidar-me a pujar-hi un cop al mes.

Si abans aquests dies ja em feien nosa, ara que tinc una filla, em fan nosa al quadrat. Perquè no vull estar trista perquè les hormones així ho decideixen, i tampoc vull que la meva part creativa i positiva estigui només acotada a uns dies del mes. L’aventatge és que no sé si ha estat la maternitat o què, però ara la tinc més apamada. Ja la veig a venir, i ja no m’espanta. Diguem que ja no em controla ella a mi i, tot i que em deixo portar pels seus vaivéns, les seves sotragades ja no em fan trontollar la meva vida. Ara he decidit jugar el joc i no deixar-me enganyar per la seva foscor. M’hi endinso, me la miro, n’aprenc si és que té alguna cosa a dir-me, i la relativitzo. Per fi he après a conviure-hi; sense dolor, sense pena, sense aquella tristesa aguda que feia que tot semblés enfonsar-se als teus peus.

Potser necessitava 18 mesos de treva per tornar-me-la a mirar amb uns altres ulls. Això sí, continuo atenta al calendari i quan s’apropa, envio un avís a navegants, és a dir, a mi mateixa i al meu company: “Ei… agafem-nos fort, perquè ja s’acosta!”, com si d’una onada es tractés.

(Si voleu mésinformació sobre la menstruació, hi ha un llibre molt interessant titulat “LUNA ROJA” que va només d’això. És molt recomanable).