I tot torna…

La Raquel feia cinc mesos que havia tingut el seu fill. Ella en deia “tingut” i mai “parit”. S’havia passat nou mesos somiant el part perfecte que, sorpresa, no havia estat el seu. La decepció va ser màxima i potser per això, perquè encara està enfadada, en diu “tingut”. Des que va néixer el seu fill Aran, que sabia que tenia una espina clavada. Aquella cesària que li van fer després de sis hores de treball de part amb dilatació lenta la té gravada al cos, amb una cicatriu que encara se la sent, i a l’ànima, perquè la va trencar per en un lloc molt profund.

Sentia que no l’havien respectada i això l’encenia per dins. Sentia que ella hauria hagut de queixar-se i no va tenir forces i està enrabiada també amb sí mateixa. Sentia que ell hauria hagut de protegir-la més i també, una mica, hi està enfadada per no haver-ho fet. Sentia que tot el que desitjava s’havia esmicolat en un obrir i tancar d’ulls… Però tot plegat no volia remoure-ho.

Amb el seu fill Aran als braços va intentar centrar-se en això: criar-lo. Intentant, així, borrar allò que tan mal li havia fet. “Tens a l’Aran, què més vols?”, li deien els familiars que no entenien res de res… I ella abaixava el cap i deia que sí. Perquè sabia que remoure aquelles aigües aixecaria massa terra i tot quedaria enfangat.

Durant aquells cinc mesos s’havia dedicat a gaudir d’un nen rebassut, de galtes vermelles. Havia intentat obviar el dolor d’aquella cesària innecesària i tirar endavant. No volia quedar-s’hi encallada per sempre i si algun cop li passava pel cap algun record referent a aquell dia, el feia marxar.

Però la Raquel no sabia que tot torna. Tot el que no està resolt torna. La vida, encara que no ens ho sembli, és generosa, i ens dóna sempre una altra oportunitat per a fer net.

El Víctor va arribar a casa amb un somriure d’orella a orella. Va entrar per la porta i va cridar “Raquel!!!”. Ella en sentir aquell crit va treure el cap de la cuina per veure què passava amb tant enrenou… “Raquel!!! M’acaba de trucar el Xavi! La Lina ja ha nascut!!!” “Ah sí?” va dir ella amb cara de sorpresa… “Sí… fa només una hora. Part natural, tot ha anat súper bé i la Geni està estupenda!”. “Ah… que bé”, va dir ella. I es va fer el silenci.

El Xavi i la Geni eren els seus millors amics. Bé, diguem que el Víctor i el Xavi eren amics de tota la vida, i des que cada un havia començat a sortir amb elles que tots quatre havien acabat sent molt bons amics. Anaven de cap de setmana junts, i s’estimaven… eren, dels de la colla, amb els qui connectaven més.

La Raquel no s’ho esperava. La Geni no li havia dit que estava de part i aquella frase que li acabava d’anunciar el seu home entrant per la porta l’havia deixat mig estavornida. La seva amiga havia tingut el part que ella volia. Era un sentiment desagradable: sentia enveja. Per què la Geni sí i ella no? Per què…?

– S’han posat de part a les 8h del matí i a la 13h ja naixia… Es veu que ha estat tot molt fàcil. El Víctor estava eufòric!

– Ja…

El Víctor ja va veure que la notícia no era molt ben encaixada. Sabia per què però es pensava que ella això ja ho tenia superat. No n’havia parlat durant cinc mesos! Ell estava convençut que l’Aran havia compensat aquella cesària amb escreix i que la seva dona ja tenia aquell trauma ubicat al calaix d’“aigua passada”. Però no. Ara li veia a la cara que ell estava molt equivocat. Li veia que el part de la Geni li havia caigut com una gerra d’aigua freda.

– Què passa?

– Res…

– Te n’alegres?

– Clar, que me n’alegro…

– I aleshores, per què no m’ho sembla?

La Raquel es va girar i se’n va anar al sofà. Es va tapar la cara amb les mans…

– Merda!

– Què passa, Raquel?

– Era com volia parir jo… – Va començar a plorar – No sé… no és que no estigui contenta per ells però… i per què nosaltres no? Per què nosaltres vam tenir aquella merda de llevadora, aquell ginecòleg amb presses… Per què va anar d’aquella manera?

– No ho sé… L’Aran està bé…

– Ja ho sé això…! I no té res a veure! Vull dir que una cosa no treu l’altra…!

– Per què no m’ho deies abans que estaves així encara?

– És que no ho sabia… No en vam tornar a parlar més, i potser ho necessitava…

– Sí? Jo em pensava que el que necessitaves era just el contrari… no parlar-ne.

– Doncs no. És del que em vaig intentar convèncer-me però mira’m ara… incapaç de sentir alegria després del naixement del fill dels nostres amics…!

– Carinyo… em sap greu… Tu ho vas fer molt bé… Vam anar a parar a un mal lloc i en males mans que ens van aconsellar malament… La propera vegada serà diferent.

– Sento que no vaig estar a l’alçada…

– Raquel… ho vam fer tan bé com vam saber… Tot era nou, jo estava cagat, tu també… i van fer amb nosaltres el que van voler… Però l’Aran està bé i ja ha passat…

– Ja ho sé… però jo encara tinc un nus aquí dins…

– Doncs treu-lo… I fes-ho abans d’anar a veure la Geni, que ella no en té cap culpa de la nostra cesària.

– Que et penses que no ho sé!? Com si fos tan fàcil!

– Perdona… no ho deia perquè t’enfadessis…

En aquell moment van sentir que l’Aran es despertava… ja havia fet prou migdiada o els havia sentit amb aquell to que incomodava… La Raquel es va eixugar les llàgrimes i li va dir “Pots quedar-te’l tu un moment i vaig a dutxar-me?” “Clar!”.

Va entrar al bany i va engegar l’aigua. Volia plorar i ho volia fer lliure, sabent que ningú l’escoltava, ni la compadia, ni li deia que no plorés. Sabia que des del menjador, ell no sentiria res. Va entrar dins la dutxa i va tancar la mampara. Va posar el cap sota l’aigua i no va parar de plorar fins que, deu minuts més tard, va sentir que trucaven a la porta:

– Raquel… tot bé?

Ella Va fer el cor fort i va dir  “Sí… estic plorant la meva cesària”.