I el segon, per quan?

Buf, no sé ni quantes vegades m’han preguntat això… Al principi, quan em feien aquesta pregunta, només d’imaginar-me amb un altre fill, m’entrava un noséquè que em feia dir de seguida: “calla, calla, ara no m’ho puc ni plantejar!”. I no és que no vulgués plantejar-m’ho, és que tenir un fill quan jo encara estava absolutament entregada a la Laia, em despertava no sé quantes vegades a la nit i anava esgotada, m’era totalment impossible.

Però clar, els nens creixen i allò que semblava impossible, arriba un dia que no ho sembla tant. Ara estic en aquesta fase. Ja no m’entra urticària quan em pregunten “i el segon, per quan?”, però amb la mà al cor, ara no en tinc cap ganes. És com si tot just estés començant a gaudir del “meu” temps, a banda del temps “amb la meva filla” i francament, és una sensació tan dolça tornar a fer aquelles coses que feia tant temps que no feia, que no vull ni pensar deixar de fer-les altra vegada. Pot semblar una tonteria però us asseguro que no ho és.

Aleshores, quan a algú li expresso aquesta necessitat de recuperar-me a mi mateixa, a les meves aficions, als meus anhels professionals, etc… arriba aquell contraatac amb el “és molt millor tenir-los seguits!”. I què he de dir jo? Doncs que a mi, no m’ho sembla, o en tot cas, no ho és per mi.

Fa un temps, davant la insistència de la pregunta del segon, vaig decidir escoltar-me i saber què en pensava; saber què sentia realment. Volia un segon fill ara, d’aquí a poc, d’aquí a molt? I el que és més important, volia un segon fill? No em va caldre esperar gaire per saber que la pregunta no tenia resposta. No ho sé si en vull un altre, vaig pensar… i ho continuo pensant. No ho sé, ara mateix no ho sento i el que tinc clar és que no vull tenir cap fill “perquè la Laia tingui un germanet, perquè un és massa poc, perquè si són dos jugaran més, perquè així quan siguin grans s’ajudaran, perquè…”.

Un dia, amb el meu company en vam parlar i vam arribar a una conclusió: no en tindrem cap més si no sentim el que vam sentir abans de tenir a la Laia. Si no sentim aquell desig intens, preciós i sincer de tornar a voler ser pares d’un altre ésser, no en tindrem cap més. Qui sigui que vingui a nosaltres, si és que ha de venir, es mereix tota l’entrega, tot el sentiment i compromís que vam adquirir quan vam decidir tenir a la Laia. Això és el que sentim i això és el que farem… però clar, explicar aquestes coses al que, simplement, a vegades per parlar d’alguna cosa, ha dit allò de “I el segon, per quan?”, fins ara m’ha semblat excessiu. Per això he trobat aquell punt mig i dic: “No ho sé, de moment, no en sento les ganes i el meu company tampoc. Ja es veurà”.

En aquest mateix blog, un dia vaig fer un “post” que es titula “TENIR FILLS NO ÉS OBLIGATORI”. Doncs bé, tenir-ne dos tampoc, i tot i que sembli també obvi, no ho és perquè hi ha molt poca gent que acaba decidint tenir un únic fill. Estan mal vistos! Serà un mimat, un consentit, necessita un germà i mil coses més! Però us he de dir que jo tinc amics i amigues que són fills únics i són unes bellíssimes persones! O sigui que no passa res si una parella decideix tenir un fill i no dos. A ulls de molta gent, un fill és poc, i tres és massa, i aleshores els diuen allò de “que valents! Esteu bojos! Mare meva, crien com conills!” i no sé quantes tonteries més… Per tant, com que no plourà mai al gust de tothom, el millor és fer només el que ens plagui a nosaltres i deixar-nos de frases fetes i de comentaris que, ben intencionats, ens fan arribar la pròpia família, els amics, els coneguts, els veïns i els que no coneixem de res. El Marc i jo farem el que ens plagui i de moment, el que ens plau és gaudir del que tenim ara i aquí.