Hores baixes

17.9.2013

Hola amor meu,

Avui ha estat un dia difícil… la teva germana s’ha llevat amb el peu esquerre i hem començat el dia del revés, amb una plorada d’aquelles monumentals que fa ella amb crits i xiscles inclosos. Des que estic embarassada tinc menys paciència i em costen més aquestes situacions. Les gestiono pitjor i com que ja ho sé, intento prendre distància perquè si se m’endú tota la seva emocionalitat, jo també em poso a plorar perquè em remou d’una manera tremenda.

Normalment acabo traient l’entrellat del que li passa, o moltes vegades. N’acabem parlant i pam, surt allò que l’ha fet explotar, per molt amagat que estigués. Però avui no. Ha plorar perquè allò impossible que demanava no podia ser. Al llarg del dia no ha parat de demanar coses impossibles: “vull que em facin una trena ara d’aquelles que fan a la platja, vull anar amb avió avui”… com si busqués excuses per treure ensopits. Jo crec que avui ha plorat la por, l’agobi, el desconcert, els gelos, l’enfado perquè els seus pares ja treballem, l’enyor dels avis, el final d’estiu (que no vol que s’acabi), i un llarg etcètera. Crec que ha plorat coses d’avui, d’ahir, i de fa un mes que tenia en algun racó amagat.

I en tot això, jo em toco la panxa i et dic tancant els ulls “no pateixis, estic bé, tot està bé, només és que està enfadada”, perquè tinc por que t’espantis (que ja sé que no, però no ho puc evitar), i em fa cosa posar-me nerviosa perquè no vull que em notis així.

I en tot això jo intento, passat el temporal, recol.locar-me i dir-vos, als dos, que us estimo infinit, que res ni ningú podrà canviar mai això i que no heu de patir per res, que tot està bé. I m’ho dic també a mi, i li dic també a ell. Perquè així ho sento, encara que a estones les emocions se m’emportin i em caiguin llàgrimes sense ni saber per què.

Intento acompanyar la Laia tan bé com sé i acompanyar-te, alhora, a tu, en aquest procés de creixement… però avui acompanyar-vos als dos m’ha estat molt difícil i he mirat endavant i m’he espantat. M’he preguntat si sabré satisfer les vostres necessitats, si sabré estar en pau mentre vosaltres aneu traient ensopits i us aneu adaptant a aquest món a vegades inadaptable… M’he espantat perquè m’he vist vulnerable i per un moment m’han marxat els súper poders que tot sovint sento que tinc només pel fet de ser mare.

Però allà éreu vosaltres quan em feia totes aquestes preguntes, per fer-me tocar de nou de peus a terra. La Laia m’ha abraçat i m’ha dit que m’estimava molt, i a tu t’he notat aquí, molt present, molt amb mi, acompanyant-me molt també en aquest moment d’hores baixes… i m’he tornat a sentir afortunada. I he pensat que com serà que no poguem atrapar-nos-ho! I he pensat que ja farem, que tot arribarà, que tot anirà bé, que tot va com ha d’anar…

T’estimo,

La teva mare.