Hi havia una vegada…

21.3.2013

“Hi havia una vegada una nena que no sabia què li passava. Feia tres dies que es posava a plorar per coses impossibles, coses que no podien ser. Tenia una cosa dins el pit, una cosa que no la feia estar bé, una angoixa que quan se li despertava, no sabia com treure-la. Volia plorar per fer-la fora i com que tot estava bé, havia de buscar coses impossibles per així, poder tenir-ne motius. El primer dia va plorar perquè volia que la mama la dugués a l’escola, però la mama era impossible que la portés a escola, no podia. El segon dia va plorar perquè volia tenir els cabells arrissats i fer-se monyos que no patinessin, volia els cabells d’una nena de la classe que a més, els tenia ben negres i no rossos com ella. I el tercer dia, va plorar molt i molt perquè volia unes calces noves de princeses i fades, però sabia perfectament que els pares en aquell moment no podien anar a comprar-les perquè era massa d’hora al dematí. Plorava i plorava i tothom es posava nerviós. La nena que no sabia què li passava s’enfadava perquè sentia que ningú l’entenia. La mare es posava nerviosa perquè arribaven tard a l’escola i el pare es posava nerviós perquè no podien resoldre coses impossibles!

El segon dia, el dels cabells arrissats, al vespre la mare li va preguntar “què t’ha passat aquest migdia?” i ella va respondre “no ho sé, necessitava plorar”. El tercer dia els pares van decidir que allà passava alguna cosa i quan van tornar a estar junts li van dir “Ens sembla que tens una cosa aquí dins, una cosa que no et fa estar bé, un malestar o una angoixa que hi ha estones que et fa patir. Per això has plorat tant aquests dies, perquè no sabies com fer-la fora. Fem una cosa: quan et torni a venir allò aquí dins ens dius “mama, papa, tinc allò aquí dins” i nosaltres intentarem fer-ho fora abraçant-te, fen-te petons, bressolan-te fins que aquella angoixa hagi sortit, es transformi en amor i s’escampi. Et sembla bé?” “Sí”… I aquella nena, la que no sabia què li passava, ja no va tornar a plorar per coses impossibles, perquè quan li venia aquell malestar, sabia que els seus pares podien ajudar-la a fer-lo fora.”

Aquest és el conte que li he explicat avui a la Laia. El conte va d’ella i de nosaltres. Avui, per fi, he obert els ulls. La Laia té aquest malestar perquè el cap de setmana he treballat tres nits seguides a la ràdio i no he estat amb ella ni de nit, ni part del dia perquè intentava dormir. La Laia em va enyorar i va deixar palès que no li agradava gens la idea del torn de nit “Vés-hi i digues que no ho faràs mai més de treballar de nit!” em deia ben enfadada. Però ho va dur bé, va dormir bé, no va plorar, i aparentment en parlava sense angoixar-se… però allò hi era, més amagat que quan era més petita… però hi era.

Va passar el cap de setmana i tots vam fer com si res perquè ens pensàvem que tot estava bé. Ella no en va parlar més i semblava que tot era com sempre. Però van començar els plors per coses impossibles i finalment avui, farts ja d’aquestes situacions difícils de gestionar hem cregut que potser havíem de mirar enrere a veure què se’ns havia escapat.

I la resposta era evident. Hem respirat fons, l’hem acollit i tot ha tornat a la calma però calia arribar al fons. Al migdia, mentre dinàvem, la Laia m’ha dit “Explica’m un conte inventat” (que li encanten) i m’ho ha servit en safata. Li he explicat aquest conte de més amunt i quan he dit la primera frase “hi havia una vegada una nena que no sabia què li passava” m’ha dit “aquesta nena sóc jo?” i jo he respost “no ho sé… t’ho sembla?” i no ha dit res. Li he explicat tot el conte i quan he acabat m’ha dit que li havia agradat i hem continuat dinant. Al cap d’una hora ha començat a dir que volia posar-se escalfadors, que no els trobava, que on eren i s’anava embalant, ja mig plorosa i mig enfadada… He deixat el que estava fent i li he dit “vols venir amb mi al sofà?”. Me l’he assegut com un bebè a la falda i ella s’ha deixat fer… I just llavors ha estat quan m’ha dit “mama… tinc aquella cosa aquí…” i s’ha tocat el pit, la zona del plexe solar, a la boca de l’estómac.

“Ja ho entenc, Laia… Em sembla que no et va agradar gens que marxés a les nits de casa. Que em vas enyorar, que no t’agrada que no estiguem tots tres a la nit a casa… i t’ha quedat això aquí dins perquè tampoc ens hem adonat que havies patit… Em sap greu. T’ho has passat malament encara que no ens ho diguessis ni nosaltres ens n’adonéssim. T’abraço ben fort i et faig mimos fins que això que tens a dins marxi, d’acord?”…

Mentre jo parlava s’ha anat relaxant fins que de sobte, s’ha quedat profundament adormida, i això que fa molt que ja no fa migdiada… Per fi hem sabut què passava, o millor dit, hem entès què ens estava dient. Era una demanda desplaçada en tota regla que no hem sabut veure al principi… I hem pogut anar a l’arrel. Ara caldrà veure si aquest malestar continua o si havent-lo verbalitzat, havent-lo fet visible i havent-hi posat amor i carinyo, passa allò del conte “que es transforma en amor i s’escampa”.

Tan de bo que sí!