Guapa!

4.12.2012

Sé que després de parir vaig trigar segles a tornar-me a sentir guapa. A tornar-me a sentir “estupenda”, a tornar a tenir ganes d’arreglar-me, de pintar-me, de presumir… Si us he de ser sincera, no m’importava el més mínim. Jo era feliç dins la meva bombolla de dona acabada de parir, de dona amb els pits a punt de rebentar plens de llet que mira i admira aquella criatura que ha gestat 9 mesos dins del ventre. Si estava guapa o no, a mi, m’importava (com acostumo a dir) 0. Al cap d’uns mesos de bombolla, em vaig adonar que em costava tornar a sentir el meu cos… meu. Era com si encara no m’acabés de pertànyer. La cicatriu, les tibantors, els pits… tot plegat ho feia una mica més difícil i de fet, en vaig parlar en aquest post… “QUÈ LI PASSA AL MEU COS?”

Va anar passant el temps i un bon dia, vaig tornar a sentir la necessitat d’arreglar-me, de comprar-me roba, de tornar-me a sentir guapa. De “mostrar” el meu cos que, per fi, tornava a sentir meu. I no tenia res a veure amb la qüestió dels quilos, que tant preocupen a moltes dones. Era una qüestió més subtil, més intangible. Com si durant els primers mesos de puerperi, el ball hormonal, el canvi en TOT i l’adaptació contínua fes que la percepció de mi mateixa en termes com “guapa”, “sexy”, “arreglada”, etc, quedés “aparcada” perquè hi havia alguna cosa més important que calia atendre. La meva filla i tot el que l’envoltava. Jo quedava, d’alguna manera, en segon terme. I no m’importava gens.

Fins que un dia vaig obrir l’armari i em vaig adonar que tornava a buscar uns pantalons que m’agradava molt com em quedaven, que em posava talons (baixos, que sinó agafo mal d’esquena), que em tornava a maquillar i que em sentia molt feliç quan ell, mirant-me em deia “oh, que guapa!”.

Va ser aquell dia quan vaig veure que alguna cosa havia canviat, que la fusió emocional i física amb ella començava a no ser tan intensa i que podia tornar-me a sentir jo, més enllà de la meva faceta de “mare”.

Ara, finalitzat del tot el meu puerperi des de fa temps, torno a sentir-me com abans de quedar-me embarassada. Em torna a importar sentir-me bé amb el meu cos i amb el meu aspecte… i torno a cuidar-me. Però l’altre dia vaig obrir els ulls. Estava amb dones acabades de parir i jo les trobava tan guapes… Amb aquella felicitat, amb aquell aspecte de mare encara una mica atabalada que se sent insegura quan surt sola amb el seu fill de casa, amb aquella mena de pressa constant amb la preocupació d’arribar a l’hora tot i saber que és impossible… Us hi heu fixat? És cert que potser no tenen l’aspecte d’abans, ni els quilos d’abans, ni les mides d’abans de pit i cintura… però hi ha un punt d’experiència, de maduresa, de saviesa de mare que les fa altament atractives. Les fa guapes. Suposo que és l’amor, l’amor profund cap als seus fills i d’ells cap a elles, un amor en dues direccions que fa que les dues parts hi brillin en sintonia.

Quan vaig arribar a casa vaig córrer a mirar les fotos del primer any de vida de la Laia per adonar-me de si era veritat el que jo percebia i era que no estava guapa. I acte seguit vaig pensar… “ai, el puerperi… ai la part fosca…” perquè mirant les fotos em vaig adonar que em brillaven els ulls, que era feliç i que tot això me’n feia, de guapa. I vaig recordar que la gent m’ho deia, que em deien “que guapa que estàs” i jo no me’ls creia. Com ara, que els dic “que guapa que estàs” i segurament tampoc em creuen…

Per si alguna dona en ple puerperi llegeix avui aquest text: Sàpigues que estàs guapa, que ets guapa, que ets atractiva encara que tu no te n’hi sentis. Sàpigues que algun dia tornaràs a arreglar-te i a sentir-te “sexy”. Que algun dia tornaràs a sentir el teu cos teu. Que ja no serà un desconegut. Que et tornaràs a comprar roba i que et miraràs al mirall i diràs “per ser mare i haver tingut un, dos o tres fills, no estic gens malament!”.  I faràs un mig somriure tímid que només veuràs tu i sabràs que alguna cosa ha canviat i que entres, de nou, en una altre fase de la teva maternitat.