Gràcies!

18.2.2013

Tinc un record gravat a la memòria de quan era petita. Anar en cotxe i intentar llegir tots els rètols de botigues, bars, etc, que veia: “mama, aquí hi diu…”, “I mira, aquí hi diu…”. M’encantaven les lletres, aprendre a llegir i sobretot, aprendre a escriure. Per mi, el dia més fantàstic a classe era quan ens deien “I ara, teniu una estona per fer un text lliure” o “aquest cap de setmana de deures heu de fer un text lliure a casa”. I era feliç. M’obligaven a escriure i escriure m’encantava.

Em vaig anar fent gran i vaig agafar l’hàbit d’escriure un diari. Escrivia per tot arreu i a tothora. Recordo mirar els dibuixos amb un bolígraf a la mà i un paper. Recordo fer-hi lletres així, perquè sí, sense sentit… o paraules. Durant una llarga època recordo escriure moltíssim. El que m’havia passat, què havia sentit, el que havia vist… Després, no sé massa per què, vaig deixar de fer-ho. Potser ja no ho necessitava, qui sap. Vaig parar d’escriure… fins que allò tan fort va tornar, i no podia parar. Vaig escriure dos contes llargs i els vaig enviar a diferents concursos literaris. Els dos van ser premiats (algun dia els penjaré al blog…). Vaig escriure una novel.la i la tinc guardada en un calaix: no la he tornada a llegir, algun dia ho he de fer… 😉

Em vaig quedar embarassada i vaig tornar a escriure cada dia a la Laia. Era ara el “meu” diari per ella. Amb el puerperi, el canvi radical de vida i el cansament, em costava trobar el moment per escriure, sobretot perquè la creativitat estava tota posada en la Laia. En veure-la créixer, en criar-la, en estimar-la i estar amb i per a ella. Però al cap d’un any i poc, vaig tornar-me a posar davant de l’ordinador i no podia parar. Altre cop.

Faré un blog, vaig dir. I aquella va ser de les millors idees que he tingut a la meva vida. Perquè m’ha fet aprendre moltíssimes coses, m’ha fet conèixer moltíssima gent, m’ha obert moltes portes i sobretot, perquè m’ha fet escriure cada dia. I quan escric sóc feliç, us ho he explicat moltes vegades.

Aquesta setmana fa exactament 2 anys que vaig inaugurar A FLOR DE PELL. Va ser un 23 de febrer, i jo estava feta un flam. Ho feia contenta i decidida però sentia que m’exposava i em feia molt respecte. No me’n penedeixo gens. Gens. I tot el que puc dir d’aquest temps, d’aquest espai, d’aquest racó tan íntim meu que comparteixo amb tots vosaltres és que estic molt agraïda.

Aquest blog m’ha “obligat” a escriure. A intentar buscar la paraula justa per explicar coses d’aquest món tan apassionant com és el de la maternitat. A reflexionar sobre el que ens passa a molts pares i mares quan tenim un fill. A indagar. Aquest blog i escriure sobre el que em passava i vivia m’ha obligat i ajudat a conèixer-me més. Aquest blog m’ha ajudat a compartir i estic agraïda de què molts hagueu compartit amb mi les vostres experiències. Alguns, sense conèixer-me, m’heu fet saber a mi abans que a qualsevol membre de la vostra família, que estàveu esperant el fill que tant desitjàveu! M’heu fet partíceps del que sentíeu. Jo us he explicat els meus moments de felicitat extrema però també les meves angoixes i vosaltres heu fet exactament el mateix. Per això estic tan agraïda i us dic aquí GRÀCIES.

Durant dos anys he escrit cada dia excepte els caps de setmana, dies festius o dies en què una força major m’ho ha impedit. En el blog hi ha més de 450 posts sobre un munt de temes, tots relacions amb la maternitat, paternitat, criança…

I ara, dos anys després, sento que he de fer alguns ajustos.

He decidit deixar d’escriure cada dia. No perquè no m’agradi o perquè estigui cansada, en absolut, sinó perquè tinc un projecte al cap que em demana més temps i no en trobo. Escriure cada dia al blog és un esforç enorme en molts sentits. Gratificant, per descomptat, però hi he de dedicar moltíssimes hores. I potser ara necessito prendre-m’ho amb més calma. Continuaré escrivint (això és com una droga), que ningú ho dubti. Però potser dos o tres cops per setmana, o alguna setmana quatre, o una altra un. Depenent de com vagi de temps, de com em senti. Així podré també dedicar algunes hores a aquest nou projecte que algun dia espero que vegi la llum i poder-lo compartir també amb vosaltres. En tinc ganes. Ho vull fer. I per fer-ho necessito temps.

Sóc feliç de no cansar-me d’escriure. Escriure m’omple. I em tindreu aquí, espero, durant molt de temps més. Espero que no us sàpiga greu aquest canvi. El faig també perquè sinó, tenia por d’acabar-me cansant o avorrint de què la manca d’hores no em permetés fer altres coses que tinc en ment.

Si voleu saber quan publico un nou post, el més fàcil és seguir-me a Twitter @miriamtirado o a Facebook https://facebook.com/aflordepell En aquests dos canals hi trobareu cada nova publicació, a banda d’altra informació que em sembla interessant i que hi comparteixo.

Avui, més que mai, gràcies a tots per ser-hi. Alguns per ser-hi des de fa tant temps. Altres per ser-hi des de fa poc. Alguns per ser-hi en l’anonimat, d’altres per ser-hi i fer-m’ho saber. Als que us agrada tot el que escric i penso, i als que no. Als que em feliciteu tot sovint, i als que em dieu quan no esteu d’acord amb alguna cosa que he escrit. Als que m’envieu mails privats i als que no sé que hi sou. Als que em llegiu d’amagat a la feina i als que ho feu just abans d’anar a dormir.

A tots, sense excepció, gràcies. Us duc al cor.

PD: Vull continuar pujant muntanyes i compartir-ho amb vosaltres.