Ginecòlegs

17.4.2012

Fa anys que penso com n’ha de ser de difícil per un ginecòleg parlar i tractar qüestions que mai podran viure ni sentir. És a dir; un ginecòleg home no ha tingut mai la regla i per tant, li serà molt difícil imaginar-se com és el dolor que pot arribar a fer. Pot saber-ne les causes, on fa mal i per què, però mai l’haurà sentit. De la mateixa manera tampoc podrà saber mai què és tenir un bebè a la panxa o que se t’inflin els pits perquè s’estan preparant per a fer llet. No sabrà què se sent quan et fan un tacte vaginal ni com en pot ser d’incòmode que et toquin un pit per mirar de descartar cap tumor mamari.

I ara ve la pregunta: Un ginecòleg pot ser millor que una ginecòloga dona o és, simplement, impossible per raons òbvies? Conec tants mals ginecòlegs, tants homes que tracten les dones sense tenir ni idea de què senten, què els passa, que a vegades tinc la temptació de dir que no, que un ginecòleg mai podrà arribar a fer-ho bé del tot, simplement perquè hi ha un munt de sensacions que desconeix i que, per tant, li serà molt difícil posar-se al lloc de la dona a qui tracta.

Però aleshores penso amb els oncòlegs: cal haver viscut i superat un càncer per a ser un bon oncòleg? Jo crec que no. Segur que hi ajuda, no en tinc cap dubte, però es pot ser un metge professional, bo i sobretot, empàtic, malgrat no haver passat per la situació per la qual passa el pacient. Per tant, amb els ginecòlegs no hauria de ser diferent. El problema crec que és l’empatia. Per mi és aquesta la clau; la humilitat i l’empatia. La humilitat per admetre que hi haurà sentiments, sensacions que és molt probable que se’ls escapin, i empatia per intentar-se posar, malgrat tot, al lloc de la dona, per intentar captar-ne profundament les pors, les sensacions i les febleses. Cada pacient hauria de ser una oportunitat d’aprendre una mica més, d’apropar-nos a fer millor la feina que hem escollit fer, si és que som ginecòlegs per vocació, és clar.

La bata blanca no és garantia de res. Posiciona, és cert, però no garanteix en absolut ser un bon professional. I això va per tots els bates blanques (pediatres, dentistes, uròlegs, traumatòlegs o psiquiatres….); són els coneixements i l’empatia, les ganes sinceres de posar-nos al lloc de l’altre, el que faran la diferència. Creure que ho sabem tot ens allunya de la veritable saviesa. Pensar que ja no podem aprendre res, que aquella dona que tenim davant nostre és com totes les altres, un cas més, un embaràs més, un tumor més al pit, un tacte vaginal com tants d’altres… ens farà cada dia una mica més mals professionals. I farem un flac favor a aquella a qui tenim davant nostre i també, evidentment, a nosaltres mateixos.

A vegades no acabo d’entendre com és que en el món de la ginecologia i especialment en qüestió d’embarassos, hi ha tants mals comentaris, tantes frases que espanten, tan poc acompanyament a dones desorientades… Hauria de ser al revés! Els bons ginecòlegs haurien de ser la norma, n’hauria d’estar ple i hauria de ser molt fàcil escollir-ne un perquè tots haurien de ser boníssims! No només amb coneixements, que haurien de ser els millors, sinó en empatia, transmetent a la dona que entén de què li parla, que no són tonteries, que pot expressar-se, que no la jutja, que l’acompanya perquè el camí fins a donar llum al nou bebè sigui el màxim de segur i confortable possible.

Dur fills al món és una de les coses més sagrades d’aquesta vida; i els duem les dones. Ens convé a tots, dones i professionals que ens acompanyen, no oblidar mai una cosa tan bàsica.