Gana

Gener del 2009

Tinc tanta gana… Des que m’he quedat embarassada que la gana que tinc és ferotge. És una cosa molt animal i estic absolutament descol·locada amb aquesta nova manera de sentir la gana. El més fort és que he de menjar molt sovint, perquè sinó, sento que em roda el cap i em marejo. Però no amb ganes de vomitar, no, sinó com si m’hagués de desmaiar i caure a terra. Aleshores agafo alguna peça de fruita, o l’entrepà, o el que sigui que hagi dut a la bossa, i tot torna a la normalitat. Com si tot es tornés a posar al seu lloc.

A la meva feina se’n riuen; asseguren que sóc la persona que més menja i puc corroborar que és cert (com a mínim durant el meu torn!). Diuen que sempre estic menjant i també és cert. Ahir vaig anar al ginecòleg i estava convençuda que em diria que havia augmentat de pes; amb el que arribo a menjar des que estic en estat, ara mateix m’hauria d’haver convertit en una balena… Però no. He perdut un quilo. Com és possible?!?!?! Però si no faig altra cosa que endrapar! Diu que és normal, i que durant el primer trimestre, això a vegades passa.

Si jo estic sorpresa, imagineu-vos la gent que tinc al meu voltant. El meu company està absolutament fascinat amb la meva gana. Diu que si no ho veu, no s’ho creu. La meva família també. “Tot el dia menges!”, em va dir l’altre dia el meu pare… I té tota la raó. No és que em preocupi, de debò. Ho trobo normal, és només que m’ha sorprès molt la sensació que experimento quan m’entra aquesta gana ferotge d’embarassada. Com si s’hagués d’apartar tothom, perquè sinó, me’ls menjo!!!

Abans d’ahir vaig obrir la nevera, morta de gana, i en veure que allò era un desert i que m’havia oblidat d’anar a comprar, em vaig posar a plorar! Sí, a plorar!!! Això sí que em va sorprendre… No hagués dit mai que ploraria per culpa de la nevera buida. De debò. Per flipar…

(Al cap de dos anys i uns mesos…)

Acabo de llegir això que vaig escriure quan estava en estat i m’he posat a riure. Sabeu per què? Doncs perquè des que alleto la meva filla menjo més que quan estava embarassada! Tinc molta més gana! M’havien dit que normalment passava, que durant la lactància (sobretot quan és exclusiva) la gana es multiplica però jo pensava “Sí, home i què més? És impossible menjar més, encara!”… I vaig parir. I vaig començar a donar el pit a la meva filla i… la gana es va fer encara més exagerada. Sobretot a l’hora d’esmorzar! Com la Laia hagués mamat uns quants cops a la nit i al llevar-nos, triguéssim una mica a esmorzar… em sentia defallir! I el pitjor… m’entrava una mala llet irracional i bestial que desapareixia tan bon punt em posava la llesca de pa amb tomàquet a la boca. Com un animal, ja us ho dic jo!

Ara, que la Laia farà dos anys d’aquí a poc i ja no mama tant com al principi, potser tot plegat s’ha relaxat una mica, però continuo tenint molta gana. I el més curiós… mai havia estat tan prima com ara. Ah, i gana de dolç, també, de xocolata, de xocolata negra després de dinar, de xocolata negra després de sopar…. Això ja ho havia explicat en algun post “ADDICCIONS”… i dura, i dura, i dura… El dubte que em queda és: quan deixi de donar-li el pit continuaré menjant com una fera ferotge? No és que em preocupi, sincerament, però el meu company a vegades em diu: “Sempre més menjaràs tant com ara?!”, amb certa cara d’espantat! 😉