Fusió emocional

9.8.2011

Fa molts anys, un dia vaig començar a llegir sobre “fusió emocional”. No tenia ni idea de què era però com més en llegia, més pensava que sí que sabia més o menys de què es tractava. Em venien al cap el munt de vegades que, només de pensar en la meva mare, havia sonat el telèfon i era ella, que em preguntava com estava. O d’altres casualitats fins i tot més anormals i sorprenents, sempre amb ella. Els llibres que jo llegia parlaven, bàsicament, dels dos primers anys de vida, de la fusió emocional entre mare i bebè durant tot aquest temps.

Quan em vaig convertir en mare vaig començar a experimentar aquesta fusió de manera molt més intensa, segurament perquè, simplement, n’era conscient. Si m’estàs llegint i ets mare, segur que algun dia t’haurà passat això que explico: no em calia l’escoltador per saber que la meva filla s’havia despertat de la migdiada. Sempre ho sabia abans. Recordo un dia que teníem amics a dinar a casa i hi havia una mica de rebombori. Teníem l’escoltador sobre la taula, d’aquells que fa una llum blava quan detecta algun so. De sobte vaig dir: “La Laia s’ha despertat”, i tothom va dir que no, que allò no havia fet llum i que no s’havia sentit ni piu. Jo vaig insistir: “S’ha despertat”. Al cap de cinc segons o deu, no ho sé, allò es va il·luminar i vam sentir la veu de la Laia fent “güe”. Tothom va elogiar la sensibilitat de la meva oïda, però no és que tingui l’orella fina. Jo, en realitat, no l’havia “sentida” a la Laia. El que passava és que SABIA que s’havia despertat. No em pregunteu ni per què, ni com; ho sabia. Això no em va passar només aquell dia. M’ha passat gairebé sempre.

La fusió emocional és molt intensa durant el primer temps de la criatura. O almenys això em pensava. Les mares a vegades em pregunten: “és normal que quan jo marxo de casa, o la deixo al llitet i m’allunyo una mica es desperti i plori?” i els dic “normalíssim”. Potser a elles els agradaria que no ho fessin, els bebès, això, però és normalíssim. Perquè si el vincle és fort, sòlid i segur, el fil invisible que ens uneix ens connecta més enllà de parets i portes, carrers o quilòmetres. Ara, que treballo a tres quarts d’hora d’on visc, hi ha dies que, de sobte, em vé un sentiment molt intens de “Laia”. L’anomeno així perquè no he sabut posar-hi cap altre nom. De sobte m’és impossible no pensar en ella i sentir-la; sentir-ne la seva presència molt propera, com si fos allà mateix. Quan arribo a casa li dic al meu company: “A les cinc de sobte he enyorat a la Laia” i ell em diu: “doncs feia poc que havia començat a demanar la mama!”.

Tot això m’hagués semblat una mica estrany fa uns anys però ara, em puc creure qualsevol cosa d’una mare i el seu fill i de la connexió que es tenen. Per això també em crec que una mare pugui saber que al seu fill de 30 o 40 anys li ha passat alguna cosa sense ni tan sols haver rebut cap trucada d’alarma. O al revés, que sàpiga que està bé, malgrat fer temps que no parlen per telèfon perquè aquell fill va decidir un dia, donar la volta al món. Tan se val, m’ho crec.

Que la fusió emocional existeix no en tinc cap dubte. Que hi ha gent que no la sent, tampoc. Perquè estar fusionat no sempre és agradable; perquè en sents tot l’amor que va i vé, però també pots sentir tot el dolor de l’altre com si nasqués directament, de tu mateix. Tots els sentiments, totes les emocions, les bones i agradables, les amargues i dures, es fusionen i a vegades no se sap d’on neix una i on acaba l’altra. L’ou o la gallina? I així naveguem moltes per la maternitat, fusionades, enamorades i a dies, a la deriva.

Només demano que aquest fil transparent, que ni es toca ni es pot agafar, no es trenqui mai i que fins i tot si algun dia deixo de ser-hi, la Laia em senti propera i fusionada com sempre. Per ajudar-la en els entrebancs, per donar-li força per aixecar-se, i per aplaudir, brindar i abraçar-la en els molts moments d’alegria que espero que li dugui la vida.