Fusió

25.9.2013

Hola, amor meu.

He arribat molt tard de treballar i avui estem sols tu i jo a casa. El teu pare i la teva germana han anat a dormir a fora. Demà al matí ens afegirem allà on són ells per passar junts el dia. M’agrada sentir-te, volia dir-t’ho. Et sento constantment a prop, em sento constantment acompanyada i aquesta sensació, ja em va passar amb la Laia, m’agrada. Estem de 8 setmanes, va dir el ginecòleg, i resulta que fas un centímetre, que tens un cor fantàstic i preciós que batega ràpid i que creixes sense parar dins meu.

Em sento feliç amb tu aquí. Sento aquell cansament tan feixug de l’altra vegada, també, com un cansament que m’ancla a terra i que a estones m’obliga a estirar. Però és un cansament que tampoc acaba de ser desagradable. És com d’arrelament, com d’estar enganxada de peus a terra. Em trobo bé, no tinc absolutament cap molèstia. Només algun dia una mica d’insomni i alhora, d’altres estones, molta son.

La panxa m’ha crescut rapidíssim i m’agrada imaginar-t’hi a dins. Sento la teva presència, la teva essència en mi. Sento com ens barregem, com dansen la teva consciència i la meva i em sento volar.

Estic despistada i mig adormida tot el dia. Reconeixent ja aquest estat pel qual ja he passat una primera vegada, aquest cop m’hi he deixat anar sense reserves, m’hi he abandonat profundament i el teu pare a estones em diu rient que a veure què m’he fumat, que sembla que porti un globo a sobre… Perquè tinc aquell somriure permanent a la cara, perquè vaig al ralentí, perquè tot el que no és essencial m’importa més aviat poc o gens…

Vull que sàpigues que en moltes estones em connecto a la transcendència del que està passant aquí dins. D’això tan important i sagrat que és la gestació d’un fill. Em connecto a tu, em connecto al que està passant al meu cos, amb tot un munt de canvis físics que et permetran créixer. Em sento receptacle, em sento plena i disponible per allotjar-te. Amb l’espai que necessitis, amb el temps que necessitis, amb la calma que em reclamis. Em sento a punt i preparada per fer-te de mare, ara i sempre. Em sento afortunada i agraïda que m’hagis escollit. Que ens hagis escollit. Saps que intentaré fer-ho el millor possible tot i sabent, ja d’entrada, que m’equivocaré moltes vegades. La teva germana segur que t’ajudarà en tot això, ella que ja té més experiència en això d’aguantar els pares…

No tinc pressa de res. No espero res. En aquest embaràs m’he desconnectat, sense ni adonar-me’n, dels desitjos, de les espectatives, de la informació i dels llibres d’embaràs i part, i m’he abandonat al moment present. M’he abandonat a tu i a totes les sensacions físiques i emocionals que em genera la teva presència. Assaboreixo cada instant amb tu. Sé que serà l’últim embaràs i no vull malgastar ni un segon. Només gaudir-te. Gaudir-me en aquest nou estat. Gaudir de la nostra família com és ara; amb tu a dins i ell, jo i la Laia a fora. Gaudir del que tenim i gaudir del que som ara i aquí.

Ara mateix no m’amoïna res. I ara, quan gairebé són les dues de la matinada, m’està entrant aquella son dolça de la qual et parlava i ja tinc ganes d’abandonar-me a això. D’abandonar-me de nou a tu, deixant el cos i la ment de banda. Per dansar en somnis junts, per retrobar-nos en horitzontal i poder-te palpar per damunt la panxa mentre et dic “que descansis fill meu. Feliços somnis. T’estimo”.

La teva mare.