Fràgil

6.6.2011

Hi ha dies que encara que tingui son, em poso al llit i trigo una bona estona a adormir-me. Són aquells dies que no es volen acabar i generalment, són dies en què em sento fràgil. Ahir m’hi sentia; dia gris, plujós, i amb la regla, fragilitat assegurada. Em venien al cap tot de converses de la setmana anterior, frases escoltades al parc, situacions viscudes al voltant de la criança. No me les podia treure del cap i hi donava voltes, i més voltes; allò de “hauries d’haver dit això”, “hauries d’haver fet això altre”… Revivia aquelles converses amb més pena de la que tocaria en una situació de no-fragilitat, vaja, en una situació “normal”. I en el fons de mi, ja sabia per què.

Quan sento o algú m’explica que deixa plorar al seu fill (sol) perquè aprengui no sé què, perquè ja està bé, o pels motius que siguin, gairebé sempre m’entra una pena infinita. Quan estic fràgil, aquesta pena es multiplica i m’adono que no és tant pel bebè que plora, aquell bebè de mesos que diu amb plors el que necessita, que demana a la “mama” amb insistència i poca escolta, sinó per mi. Perquè jo també vaig ser un bebè que plorava amb molta insistència i sense gaire escolta. Perquè quan vaig néixer, fruit d’un part natural, ma mare estava eufòrica i amb moltes ganes d’agafar-me, però a la clínica li van dir que no era bo, que m’havia de deixar 2 dies al llitet, sense tocar-me, fins que li pugés la llet. 2 DIES tocant-me només per les coses “imprescindibles” com ara canviar-me el bolquer i donar-me un biberó d’aigua amb sucre cada tres hores!!! 2 dies sense calostre, sense teta, sense la mama que anhelava. (Per cert, recomanacions ideals per acabar amb la lactància tal com ho vam fer, als 3 mesos). I ella, que no sabia res més que el que li deien, donava voltes al voltant del meu llitet feliç d’haver-me tingut, amb les hormones que li brollaven, però no em donava el que totes dues tant necessitàvem.

Per això em toca tant quan sento segons què i estic fràgil. Perquè l’escena que m’expliquen o que escolto de resquitllada al parc l’he viscuda en pròpia pell i aleshores la pena s’apodera de mi i ja no puc pensar amb claredat; pensar que aquella mare fa el que es pensa que és el millor pel seu fill, pensar que d’alguna manera, tots dos han triat estar junts, pensar que cadascú aprèn el que ha d’aprendre… Quan estic fràgil no puc pensar, només puc sentir el plor. El plor d’aquell nen tan petit que ressona en el meu propi plor. I em veig a mi mateixa, petita, perduda i esperant. Esperant que algú s’adonés que JO necessitava. Que necessitava contacte, escalf, acolliment, mama. Que desitjava retrobar l’espai idílic que havia viscut dins la panxa. Esperant que aquella angoixa es dissipés el més ràpidament possible. Esperant que allò s’acabés. Esperant. I mentre esperava, sentia pena. Pena, tristesa, dolor, que em penetrava a poc a poc però inexorablement per tots els porus de la meva pell. Els mateixos porus per on penetren les paraules de mares que em diuen això i allò altre i em fan reviure aquella mateixa pena. La pena instal·lada del meu “jo petita”. En els dies fràgils no tinc cap cuirassa, vaig totalment despullada i algunes frases penetren fins al moll de l’òs, provocant un “tocat i enfonsat” radical i sense compassió.

És, per sort, només en dies fràgils com ahir que no em puc desfer del que vaig sentir i ser quan era només un bebè. Dies en què la ment, la raó, el saber-me estimada, malgrat tot, el saber-me adulta, malgrat tot, no tenen res a fer davant d’aquella pena primera en un llitet, acabada de néixer. Són dies en què no sóc bona per acollir la pena de ningú, perquè de meva, me’n sobra.