Fortuna

21.3.2011

Fa un parell de dissabtes, amb la Laia ja al llit, vam ensopegar, per casualitat, amb un reportatge sobre la sanitat reproductiva a diferents llocs del món. Era la nit temàtica de Documentos TV de Televisió Espanyola, la setmana del 8 de març. Ens hi vam quedar absolutament enganxats i em va recordar un sentiment que ja he tingut altres vegades des que vaig parir a la Laia. El de sentir-me afortunada, simplement, per haver nascut on he nascut. És un tòpic, ho sé, i també sé que és molt fàcil dir-ho i que qui més qui menys, creu que és millor néixer aquí que en segons quin país del món. Però una cosa és tenir-ho registrat a la ment, saber-ho, reconèixer-ho, i una altra, de ben diferent, sentir-ho ben endins.

Per què dic tot això? Doncs perquè si jo hagués nascut en segons quin país ara mateix estaríem mortes tant jo com la meva filla.

Algunes setmanes després del part em vaig trobar amb la llevadora que ens va atendre a casa durant el procés de dilatació. Jo estava encara amb un sentiment important de culpa per haver acabat amb una cesària. Tenia la sensació que havia fet alguna cosa malament, o que no m’havia esforçat prou. Com si alguna cosa em digués que ho hauria pogut fer millor i així, acabar amb un part vaginal. Mira que el ginecòleg i les llevadores de l’hospital no es van cansar de dir-me que era una cesària absolutament necessària, però alguna cosa en mi no els volia escoltar.

Fins aquell dia. Aquell dia que vaig quedar amb la meva amiga llevadora en un parc de Manresa. La seva filla jugava als gronxadors i nosaltres ens vam asseure en un banc perquè jo havia de donar el pit a la Laia. Aleshores li vaig dir que potser jo hagués pogut fer més del que vaig fer, que tenia la sensació d’haver fallat a la meva filla i haver-li donat un part pitjor del que es mereixia. Ella, que ja m’havia sentit aquest discurs algun altre dia just després de parir, em va dir molt contundentment; “la teva cesària us va salvar. Si haguessis estat en un poblat de l’Àfrica, hauríeu mort. Les dues”.

Zasss! Això em va tocar l’ànima. Em va donar la dosi de realitat que em faltava o que em negava a acceptar. I no em vaig tornar a lamentar més. Em va saber greu patir una cesària, sí, però he intentat sempre més recordar que ENS VA SALVAR, i que tinc molta sort d’haver nascut on he nascut. La mortalitat materna a molts països del món és elevadíssima i molts parts que evolucionen com el meu, la majoria, si no hi ha els centres sanitaris adequats amb els recursos i el personal adequat, acaben de la manera més fatal.

El reportatge de fa dos dissabtes em va fer plorar. Em vaig sentir malament d’haver-me queixat tant després de veure que hi ha milers de dones que no ho poden fer perquè simplement, moren. Em va sorprendre veure les xifres de mortalitat materna. És brutal, i una pena. I sobretot, em va fer sentir molt afortunada. De ser on sóc i d’haver pogut sobreviure al part i tenir ara aquí, al meu costat, a una filla preciosa que em fa feliç i em fa sentir plena.

(Per veure el reportatge del que us he parlat,  només heu de clicar aquí)