Fins on m'estimes?

20.2.2012

Laia,

Quan jo era petita sempre preguntava: “mama, fins on m’estimes?”. Necessitava imaginar-m’ho per així entendre si allò era molt o era massa poc. La teva àvia sempre em deia que fins al cel, i les estrelles, que fins a la lluna i més enllà… però un dia a escola em van explicar a quina distància estaven la lluna i les estrelles i això, el fet que fos quantificable, ja em va semblar que eren massa a prop. Aleshores un dia, quan ja era més gran i a matemàtiques em van dir què volia dir el símbol i el concepte “infinit”, la meva mare, després de fer-me el petó de bona nit em va dir a l’orella: “T’estimo fins a l’infinit!”. Allò sí que em va agradar. L’inifinit era inabastable i per tant, la meva mare m’estimava tant que aquell amor no es podia acabar mai… Em vaig sentir satisfeta amb aquella “quantificació” de l’amor.

Ja d’adulta, a casa sempre hem fet broma amb això del “fins on m’estimes” sobretot perquè hi va haver un moment que per poder-li expressar a la meva mare fins on me l’estimava jo li vaig dir:“jo més: t’estimo fins a l’infinit, anar i tornar”. Fa un temps, em va fer molta gràcia que el còmic Berto Romero fes una cançó titulada “Te quiero normal” que fa petar de riure…

I per això, per si un dia vols saber fins on t’estimo, Laia, t’he escrit aquestes ratlles. Perquè malgrat que al principi intentaràs imaginar-te com n’és de lluny la lluna, per saber si el meu amor per tu va molt enllà,… arribarà un dia que ja seràs més gran i que podràs llegir tot aquest blog i més, i podràs saber què deia la teva mare, a 20 de febrer, de fins on t’estimo:

T’estimo tant que fins ara, que no he experimentat la maternitat, no he entès que l’amor, simplement, no és quantificable. T’estimo suposo que amb la mateixa intensitat i capacitat que sempre he tingut d’estimar però que desconeixia fins que vas aparèixer tu. T’estimo amb una força, amb unes ganes i entrega que a vegades m’espanta perquè em costa entendre que has de caure, que et posaràs malalta, que tindràs disgustos a la vida… perquè si fes cas al meu instint, al que sento quan et veig que pateixes, eliminaria tots els obstacles que se’t creuessin pel davant sense pensar-m’ho. T’estimo tant que preferiria mil vegades travessar jo totes les dificultats que et puguis trobar, que no pas acceptar que és a tu a qui toca viure-les, a qui toca aprendre-les. Però justament per això, perquè t’estimo tant, intento aprendre cada dia com fer-ho millor; a no resistir-me a què creixis, a ser-hi però sense atabalar-te, a cuidar-te però sense envair-te… A estimar-te però sense patir a cada instant per si et fas mal. Creu-me… no és fàcil 😉

I saps què? Permetre’m estimar-te així, amb tot el cos, la pell, el cap, l’ànima, i les entranyes, he après també a estimar a molta altra gent. Perquè m’has ensenyat a obrir-me i a donar, i gairebé ja no em queda cuirassa. He anat perdent-la a mesura que t’he anat coneixent i estimant cada dia una mica més. Quan semblava que això ja no era possible, l’endemà m’adonava que sí, que no puc parar d’estimar-te un bocinet més amb cada mirada, amb cada paraula, amb cada nova frase que fas, amb cada gest que em recorda al teu pare, amb cada gest que em recorda a mi o a la teva àvia, amb cada llàgrima que vesses quan t’entristeixes i amb cada “secret” que em dius a l’orella i sento que de la teva veu en surt un “t’estimo, mama”.

I malgrat que ara sé que entens tot el que acabes de llegir, també et dic que no entendràs realment del que t’estic parlant fins que no siguis mare. Aquell dia, el dia que miris el teu fill als ulls, o que l’agafis a coll, o que li donis el pit, sabràs, Laia, fins on t’estimo.