Fins aquí!

11.7.2012

Quan feia poc que acabava de parir i estava en aquella etapa tan vulnerable a frases, consells no desitjats o observacions de família, amics, coneguts i desconeguts, una persona em va dir: “tranquil·la, et curtiràs”. I sí, tenia tota la raó. Et curteixes. Potser és el pas del temps, potser és l’acumulació d’experiència en aquest tema, o també molt probablement perquè vas agafant seguretat en això tan difícil i meravellós que és ser mare…

Cadascú ho gestiona de la seva manera: hi ha qui aconsegueix tornar-se sord a crítiques “ben intencionades” o comentaris fins i tot dolorosos referents a com criem els nostres fills. Ja sabeu, allò de què si el faràs un mimat, que si dormirà amb tu tota la vida, que si posa-li pipa que sinó es xumarà el dit, que si el tens tot el dia enganxat, que si t’està prenent el pèl, que si l’has de deixar plorar… Hi ha a qui li continua fent la mateixa ràbia però ja té la llengua dura de tan mossegar-se-la. Hi ha a qui l’afecten menys aquests comentaris, però no ha pogut resoldre allò de quedar-se trist cada vegada, o sentir aquella sensació a la panxa de “els hauria d’haver dit això o allò altre…!”.

Pel que fa a mi… fa un temps em vaig adonar que sí, que m’havia curtit i no només això, sinó que havia aconseguit expressar el que volia sense fer-ho amb l’emoció desbocada: amb ràbia, enfadada o ofesa. Fa poc van criticar la meva manera de criar la nostra filla: obertament i davant d’algunes persones, també (clar) davant de la Laia. Vaig intentar mossegar-me la llengua perquè no tenia ganes, aleshores, de viure aquella situació. Però el meu interlocutor no es va donar per al.ludit amb les meves cares de “millor que ho deixis córrer” i va continuar burxant i insistint de la manera més descarada. Caminàvem i em vaig aturar. Vaig fixar la mirada als ulls de l’altra persona i vaig dir: “Tu ja has criat els teus. La Laia és la meva filla, no la teva: respecta la meva manera de criar-la, tal i com jo respecto la teva”. Es va fer el silenci. Hi va haver canvi de tema i la resta de la jornada va transcórrer com una seda. Cap més comentari ofensiu, res més.

Vaig lamentar que s’hagués creat aquella situació, evidentment, però vaig estar contenta d’haver pogut dir el que volia (ni més ni menys) de la manera més amable possible, sense que la meva veu amagués ni ràbia, ni enuig, ni ofensa. Us asseguro que fa uns anys m’hagués posat a plorar, hagués marxat a casa feta una coca i m’hagués quedat aquella horrorosa sensació d’haver-me sentit trepitjada i gens respectada. Ara no. Perquè no sé quan va ser, però un dia d’aquests tres anys amb la nostra filla em vaig dir: “Fins aquí!”. Perquè hi ha línies que no hem de permetre que d’altres traspassin: perquè si les travessen, ens humilien, ens maltracten, ens menystenen i demostren que no, no tenen cap intenció d’ajudar-nos. Perquè hi ha frases que no ajuden, sinó que enfonsen. Perquè hi ha tons de veu que lluny de comprendre’ns, ens matxaquen.

I algun dia hem de dir “Fins aquí. Més enllà ja no et deixo creuar la línia”. I això depèn de nosaltres… i sí, no és fàcil. Però, com podem ensenyar als nostres fills que els respectin si nosaltres no fem respectar-nos, si no respectem la nostra necessitat de ser tinguts en compte? La maternitat també m’ha ensenyat això. No a treure les dents, no a agafar l’espasa i l’escut, sinó simplement a traçar una línia imaginària on intento no deixar-hi creuar ningú. I si algun dia algun despistat la travessa, ara ja tinc les eines i la força per dir: “Fins aquí.”