FELICITAT

1.6.2012

Ahir, sense saber per què, vaig començar a cantar “I’m singing in the rain”. La Laia em va preguntar: “què cantes?” i li vaig dir “una cançó molt maca… vols que te l’ensenyi?”. El miracle de la tecnologia va fer que al cap d’un minut estiguéssim mirant al meu mòbil l’escena famosíssima del Gene Kelly ballant i cantant sota la pluja… Recordeu el post “REPETICIONS”? Doncs bé, ahir la Laia va haver de veure unes 10 o 12 vegades la mateixa escena i potser les sis primeres sempre em feia la mateixa pregunta: “Per què es treu el paraigües? Per què vol mullar-se?”. Li sobtava que l’actor fes allò que no veu ningú fer al carrer: xafar bassals, esquitxar-se, mullar-se de dalt a baix, passar del paraigües, cantar, ballar…

“Perquè és molt feliç, Laia, i n’és tant, que té ganes de mullar-se i de sentir l’aigua a la cara. Perquè quan la gent som feliços també cantem, i ballem, i ens és igual si ens embrutem o ens quedem ben xops”. Es va quedar pensativa, mirant fixament la imatge d’aquell home enormement feliç que saltava damunt dels bassals i que s’enfilava als fanals… i al cap d’una estona va dir: “Doncs el dia que plogui i jo sigui feliç com ell, faré el mateix!”. I em van venir unes ganes que plogui i de sortir amb la Laia al carrer i veure com es desmelena i es mulla, i fa de G.Kelly sota la pluja!

Perquè quan ets feliç de debò com en G.Kelly a “ballant sota la pluja”, no en tens prou en ser-ne, sinó que hi ha alguna cosa que fa cridar-ho als quatre vents. Perquè la felicitat no es pot amagar ni dissimular. Perquè la felicitat profunda, aquella que roman, aquella que es barreja amb joia, i que dura no un instant sinó que, simplement, no s’atura, et fa cantar, xiular, ballar, estimar, abraçar, fer petons, fer l’amor, dir “t’estimo”, dir “perdona’m”, acaronar, riure,… I jo vull que la Laia senti aquesta cada dia, la felicitat plena, el goig de ser més enllà del fer o del tenir. Vull que xafi bassals i rigui mentre li cauen gotes de pluja damunt la cara. Que se n’ompli ben plena, com també del sol, i del vent, de la nit, i de la foscor, de l’aire i de la terra, de la sorra, de la sal, de l’amor meu, i de l’amor dels altres…

No estic gens d’acord amb els que diuen que la felicitat són només petits instants, fugaços i que se’n van. Jo us dic que això no us ho cregueu; que la felicitat pot ser molt més llarga i profunda. Pot ser un estat constant sense necessitat de fer res ni de què passi quelcom extraordinari. Pots ser feliç treballant, cada dia, i fent el dinar, i regant les plantes, i agafant l’autobús o fregant els plats. La felicitat, si trenques la barrera de pensar que no existeix, et pot omplir com mai t’havies imaginat que faria. Arribar-hi requereix consciència, constància, caminar sense por afrontant cada obstacle, cada mancança, cada buit instal·lat fa massa temps i que fa pànic recordar a vegades… I sobretot, sobretot, requereix el més important: que te’n creguis, profundament, mereixedor/a. Aquest canvi de pensament, tan simple i tan cabdal, pot fer canviar la teva vida.

No et conformis amb menys, amb un moment feliç que depèn de qui sap què o de qui… No et conformis en assaborir el plaer infinit que suposa ser feliç un moment aïllat i per alguna cosa externa, i proposa’t buscar i trobar la felicitat pel simple fet d’ésser. No te’n penediràs.