Expectatives frustrades

10.1.2012

Si alguna revolució ha provocat en mi la maternitat és la del PRESENT. Quan tens un fill, les frases que comencen amb un “és que jo em pensava que…” o “és que jo el que volia era…” deixen de tenir sentit. L’embaràs, el part i la criança et posen de cara amb la realitat, amb el que és, sigui el que sigui, independentment de què ens agradi o no. I d’alguna manera, ens dóna un bany de maduresa que no imaginàvem quan, temps abans, féiem volar coloms.

No sé per què, els humans tenim una capacitat infinita de crear-nos expectatives gairebé constantment. Projectem gairebé sense aturador en el futur; desitjant, imaginant, esperant que sigui de tal o tal altra manera… Em pregunto si aquesta tendència tan arrelada és perquè en el fons, estar anclats en el present ens fa por. Sentir-nos en l’ara i aquí fa que haguem de fer això; sentir. Sentir com estem, entomar el moment present com vingui, i travessar-lo també com vingui. Projectar en el futur, crear de manera incansable expectatives fa que poguem escapar una mica d’un present que a vegades no ens és satisfactori.

Però els fills anclen. Fas plans i ells te’ls desfan. No com un acte de mala voluntat, només faltaria, sinó aportant realitat al que és. Tu pots haver esperat un embaràs idílic i resulta que has de fer repòs absolut, una cosa que no hauries imaginat mai i que et remou l’entranya. Tu pots haver volgut un part no sé com i resulta que acaba de la manera menys esperada. Tu pots haver projectat un postpart difícil i resulta que és plàcid i fins i tot, plaent. Tu pots haver pensat que amb el teu fill faries tal o qual cosa i quan el tens a coll, et preguntes com carai podies haver pensat allò i actues de la manera que menys et pensaves. Tu pots haver pensat que un fill t’ompliria i resulta que et sents més buida que mai. O a l’inrevés; pensar-te que tenir un fill seria una mala jugada i resulta que és el millor que t’ha passat mai a la vida.

I aleshores ens trobem davant del mirall, amb més o menys domini de viure el present amb tot el que això comporta i ens adonem que moltes expectatives han estat frustrades. Expectatives que ens vam crear nosaltres, que ens vam inventar nosaltres i que, d’alguna manera, ens vam “imposar” nosaltres. Expectatives de la mare, de la dona, que s’ha fet “gran” de sobte adonant-se d’una manera brutal que a vegades les coses no van com una s’havia imaginat, tampoc amb els fills. I també les expectatives del pare, de l’home, que potser es pensava que amb un bebè a casa les coses serien així o aixà i el que es troba en realitat és un present difícil d’assumir a estones. Ens trobem, pare i mare, reconstruïnt-nos, tornant a encaixar les peces d’un trencaclosques que de la nit al dia té una peça més al dibuix. Ens trobem reubicant-nos, creixent i aprenent a marxes forçades, intentant no naufragar en aquest temps d’hormones, de cases caòtiques, desordenades i amb el terra ple de bocins d’aquelles expectatives que caldrà escombrar i llençar a les deixalles.

I potser, de tot plegat, el més difícil és no ser gaire durs amb nosaltres mateixos. Perquè a vegades, el pes autoimposat de les expectatives frustrades és tan gran que ens costa veure-ho només com el que són, il·lusions. Meres il·lusions sense cap mena d’importància en el moment actual. Il·lusions que cal observar per aprendre què ens estan dient, però que no serveixen de gran cosa més. A vegades el més difícil és arribar a estimar el nostre present encara que no sigui com nosaltres ens pensàvem que seria. Arribar-nos a estimar a nosaltres mateixos malgrat haver-nos transformat en algú que no sabíem que també podíem ser. Arribar a estimar a l’altre malgrat haver pres altres matisos que ni tan sols sabíem que podia tenir. I agrair al nostre fill@ i a la vida que ens hagi fet prendre consciència, que ens hagi tret la vena dels ulls, que ens hagi fet créixer i madurar, encara que a estones haguem cridat amb ràbia allò de: “Vull que es compleixin les meves expectatives!!!”