Etern

7.2.2013

Fa dies que penso en la mort, en el dol i en el vincle. Dilluns va néixer el Martí i dimarts va morir. És inevitable connectar amb el dolor de la família, i de retruc, pensar en tot això que no controlem, que és la vida i la mort. Preguntar-nos per què, en definitiva… buscar respostes.

Inevitablement també t’intentes posar a la seva pell i de fet, et trenques també una mica. Els que tenim fills (i potser també els que no) sentim cada mort d’un nen petit com si pogués ser també una mica nostra. Perquè ens toca, perquè en el fons, l’amor cap a un fill ens fa 1. És cert, no podem quantificar l’amor ni puc descriure exactament què sento jo per la meva filla i després comparar-ho amb el que sents tu o aquell altre pel seu fill. Però alguna cosa ens diu que l’amor ens uneix perquè intuïm que no deu ser gaire diferent l’un de l’altre…

Aleshores i també inevitablement, em pregunto si hi ha més dolor en la mort d’un fill d’un dia, que no pas si no hagués nascut viu. O si hi ha més dolor en la mort d’un fill de tres mesos o de cinc anys. Després de donar-hi voltes, i sabent que només és la meva opinió o millor dit, el que jo sento… crec que no, que potser no hi ha cap diferència. Perquè un fill és sempre un fill i l’amor que els tenim és enorme i molt probablement, des del primer dia que ens sabem esperant-lo.

Una mare feliç i il·lusionada amb aquell fill que sap que creix dins del seu ventre sent un dolor infinit quan a l’ecografia de les 12 setmanes li diuen que el cor no batega. Uns pares delerosos de fill als braços es trenquen per dins quan els diuen als cinc mesos que té una malformació i que no podrà viure fora de l’úter. Els pares que veuen el seu fill només un sol dia es moren també amb ell una mica quan se’ls en va com un àngel… I quan un nen mor als 4 mesos, o als 5 anys, o als 10 o 16, tots i cada un dels seus pares se senten morint en vida…

No, no crec que hi hagi cap diferència… Sinó, que els ho demanin a les dones de 84 anys que han vist morir un fill de 60 de càncer i han demanat a Déu mil vegades “endute-me’n a mi que no puc suportar que es mori”…

Perquè sí… crec profundament que un fill és sempre un fill. Quan tot just el sabem creixent dins el nostre ventre i quan som vellets i els veiem que ells s’han convertit, també, en avis…

I precisament això, aquest amor infinit i enorme és el que fa que la maternitat i paternitat sigui tan extraordinària. Tan profundament transformadora. Perquè l’amor cap a un fill és etern i no hi  entén d’espai i de temps. I es propaga dia rera dia, setmana rera setmana, any rera any… encara que faci molt de temps que aquell fill ja no és físicament amb nosaltres. L’amor ens el porta, ens l’apropa i ens fa molt més suportable la seva absència.

Desitjo de tot cor que els pares del Martí sentin aquest amor etern cap al seu fill i que això els ajudi a tornar a avançar i a confiar, malgrat tot, en la vida.