Etapes

24.3.2015

De la mateixa manera que conscientment vam decidir tenir una filla i després una segona, ara també, conscientment, hem decidit no tenir més fills. Sentim que som els que havíem de ser, una sensació que no vam tenir després del naixement de la nostra primera filla perquè tots dos notàvem que encara hi faltava algú. Ara no. Ara tenim la certesa que la nostra família està completa. I així, amb aquesta decisió conscient fruit d’un sentiment tan subtil i alhora profund, em trobo tancant etapes.

Ara, que la Lua està a punt de fer un any rento la roba que ja no li va bé perquè li ha quedat petita i l’empaqueto sabent que ja no tornaré a obrir aquella capsa estant embarassada tot fent el niu. Ja no hauré de fer recompte de què tinc i què no tinc per al nou membre de la casa. No caldrà tornar a mirar amb il.lusió cap ecografia ni fer cap bossa per a l’hospital. Tanquem una etapa. Tanco una etapa, com a dona, que m’ha transformat profundament.

Plego la roba de la Lua que li ha quedat petita i em faig conscient que ja no tornaré a fer l’amor amb aquella il.lusió desbocada d’estar engendrant un fill. Que ja no tornaré a notar com el cor em batega boig mentre esperem què diu la prova d’embaràs. Ja no tornaré a tocar-me la panxa deu mil vegades al dia per acariciar el meu fill perquè ja no tindré cap més bebè a la panxa.

Passejo per casa adonant-me que aquelles patades i moviments que notava dins el ventre quan gestava ja no tornaran mai més. Ni aquell neguit, de si podria parir. Ni aquella espera dolça de quan no saps en quin moment arrencarà el part. Ni tornaré a tenir un fill meu acabat de néixer als braços…

El primer any de vida de la Lua se m’escola entre les mans i m’adono que és la meva última filla, i em dic “no et perdis res, assaboreixe-ho tot”, perquè mai més tindré un altre fill d’aquesta edat, i el que ja no recordi ara no ho recordaré mai més. El que ja no faci ara ja no ho podré fer mai més, perquè ella es fa gran molt ràpid i ja mai més tornarà a estar a punt de fer un any.

Passejo per casa i poso consciència a aquesta sensació i transcedència de saber-me estar tancant una etapa i em sento privilegiada. Afortunada d’haver pogut viure tot el viscut, d’haver pogut tenir bebès a la panxa, d’haver-los pogut tenir en braços, d’haver après a garrotades amb els parts que no vaig tenir, d’haver-me enamorat encara més del meu marit amb cada nova filla nostra que naixia… Afortunada de poder decidir, de poder fer, de poder viure i de poder sentir.

Dol? Tristesa? Nostàlgia? No us ho puc dir. Sé que ara no, que ara no hi ha res de tot això. Potser perquè és massa d’hora i fa massa poc, potser perquè cada pas ha estat viscut amb tanta presència que sento que me n’he omplert fins al moll de l’òs. Qui sap, potser algun dia aparegui alguna llàgrima pel que ja no podrà tornar a ser… qui sap! Serà, en tot cas, benvinguda, i la deixaré caure, i deixaré que n’aflorin de noves i de més grosses, si és que han de venir… plorar el que ja no serà, plorar l’absència del que un dia vas viure o vas tenir… nostàlgia, melanconia…

Perquè aquestes etapes, les de gestar, parir, criar.. enganxen. Perquè estan tan a prop del món subtil, de la manca de filtres, de l’essència nostra i dels nostres fills, del vincle que ens uneix, que costa allunyar-se d’aquests inicis tan transformadors.

Passejo per casa i encaro amb il.lusió aquesta nova etapa de tenir dues filles i no esperar-ne cap més. De veure-les créixer i viure-ho intensament. La nova etapa de passar a altres etapes.