Estimat Sentit Comú

27.7.2011

Estimat Sentit Comú,

En primer lloc vull disculpar-me. Tinc la sensació que al llarg de la meva vida potser no t’he valorat com en realitat et mereixies. Ha estat més tard, i gràcies a la criança de la meva filla, que m’he adonat de com n’ets d’important a la vida. Crec que en general, en aquest món on vivim, no se’t valora prou. Sí, tot sovint es parla de tu, però no sé si de debò sabem com n’ets d’important i que fàcils que són les coses quan et tenim present cada dia.

Per a mi, des de fa dos anys, tu i el Posar-se al Lloc de l’Altre, que també està totalment menytingut i infravalorat, m’heu estat de gran ajuda. M’heu permès entendre a la meva filla quan era molt petitona i evidentment, no em podia explicar, amb paraules, què em demanava. No era conscient que us necessitava tant fins que no vaig ser mare. I per això, d’alguna manera, em sento una mica culpable i em faig creus de no haver-vos tingut més a prop molt abans, sobretot en l’adolescència i en l’inici de l’edat adulta. Però suposo que també deu ser normal i em consta que teniu paciència i que no m’ho teniu en compte.

En cada situació de dubte, sempre has estat al meu costat, dient-me: “Para un moment; fes-me servir abans de preocupar-te i buscar solucions potser equivocades!”. Gràcies per ser-hi. Tu, Sentit Comú, i el teu company Posar-se al Lloc de l’Altre, m’heu permès saber què havia d’anar fent en cada moment i resultava, perquè aconseguia calmar el dolor de la meva filla, l’enyor, el nerviosisme, la gana, o el que fos que tingués quan era bebè. Evidentment, també m’ajudeu molt ara, no en tingueu cap dubte. Instint, no et posis gelós, que a tu t’he tingut present des del primer dia!

Per exemple, ara que fa ja un mes que treballo i a les nits no sóc a casa, la Laia ha començat a no semblar-li bé algun dia. Diu que no vol anar a dormir i fa el ronso més del que era habitual. Tu, Sentit Comú, m’has fet veure que deu estar una mica enfadada. I el teu company, Posar-se al Lloc de l’Altre, m’ha fet adonar que a mi em passaria el mateix; si el Marc marxés una setmana fora, doncs no passaria res i podria suportar que no vingués a dormir durant uns dies. Però si cada setmana, es passés mitja setmana fora i no el tingués a prop, a un costat del llit, segur que tampoc m’agradaria. Gràcies a vosaltres puc entendre la meva filla i puc acompanyar-la. Dir-li que l’entenc, que és normal, que passarà, que he de treballar perquè és necessari, que ja m’agradaria dormir totes les nits amb ella!… però que no es preocupi perquè el més important és que me l’estimo molt, moltíssim, i estic amb ella encara que no em pugui tocar.

Crec que a vegades llegim massa llibres, fem cas a massa experts i gent entesa, busquem solucions on potser, no calen solucions… tot, perquè us tenim poc presents. A tu, Sentit Comú, per descomptat, i hi ha gent que t’asseguro que no t’ha conegut mai a la vida. I al teu company, Posar-se al Lloc de l’Altre, tampoc. Per això us vull fer aquest reconeixement públic. Perquè tothom sàpiga com en sou d’importants a la meva vida i com m’ajudeu e encarar els dubtes i angoixes que se’m creuen per davant. Lamento haver-vos fet poc cas en el passat, però us prometo que no tornarà a succeir. No tinc cap intenció de deixar-vos més de banda perquè entre altres coses, m’he adonat que em feu la vida molt més fàcil, més planera, més tranquil·la i em puc sentir més en Pau.

Gràcies per ser-hi, us en dec una!