Estimat Quirze

23.11.2012

“Vull veure el Quirze”, deia la Laia abans que la teva mare entrés aquest vespre per la porta de casa. Li he explicat que encara no havies sortit, que encara eres dins de la panxa, però que la senties i que sabies les ganes que té de veure’t. Avui estic gairebé convençuda que és l’últim dia que et veig dins el ventre de la teva mare, perquè tinc la sensació que d’aquí molt poquet voldràs començar a sortir. I com que ho sabia, he corregut a tirar fotos: de tu, de vosaltres, i de nosaltres, abraçades i ensenyant aquesta panxa tan gran i preciosa que té la teva mare des que tu hi habites. He sentit que era un moment important. Que totes nosaltres (ella, la Laia i jo) estàvem connectades a tu d’alguna manera especial.

T’imagino ja amb el poquet espai que et deu quedar, i no sé si és perquè aquesta setmana ha estat el meu aniversari, però he intentat fer l’esforç de recordar (si és que és possible) la meva etapa final dins del sí matern. Cada vegada quan faig anys, la setmana abans experimento com un còctel molotov de sentiments que xoquen i exploten. De sobte, i sense que res de l’ara i aquí ho provoqui, començo a posar-me trista, o nostàlgica, i també a voltes m’entra molt mal humor. Com si estigués enfadada. Molt enfadada.

Ara, que ja m’ho tinc après, uns dies abans del meu aniversari ja aviso la família: “Houston, tenim un problema” i tothom ja sap de què carai parlo. Perquè no és que m’afecti el fet de fer-me gran, al contrari.

M’agrada, perquè cada vegada sóc més feliç i em sento millor, o sigui que a mi fer anys no m’espanta. Però hi ha un no sé què que em fa estar trista. No sé què dimonis fan els meus astres, no sé quines conjuncions astrals s’esdevenen, però hi ha dies que ho engegaria tot a rodar. Aleshores arriba l’aniversari, el dia D, i el passo força bé malgrat que també tinc una estona sempre de melancolia, tampoc sé per què. I ja està. L’endemà tot passa, i ja mai més, fins al cap d’un any. I així cada vegada. Mentida: no em va passar l’any que estava embarassada ni el següent, quan la Laia tenia 3 mesos. Suposo que les hormones de l’embaràs i posteriorment les del postpart hi van tenir molt a veure.

Sigui com sigui, avui que t’he vist, Quirze, he pensat que potser jo, els dies abans de sortir, tenia por. O potser estava enfadada perquè no volia fer-ho. Potser era dins la panxa i tenia ganes de quedar-m’hi per sempre, allà, navegant pels racons de la meva mare. Em devia sentir tan bé… et deus sentir tan bé allà dins… que potser a vegades sortir espanta.

I per això t’escric aquesta carta. Per dir-te que no tinguis por. Que els teus pares faran els possibles perquè la teva arribada sigui el màxim d’agradable i respectada possible. Que la resta d’entorn farem els possibles perquè els teus pares estiguin bé i de retruc, tu també. Que viure fora de la panxa també té coses molt maques. Coneixeràs el teu germà, podràs veure’l riure. T’explicarà aventures de cavallers i d’espases i sentiràs com canta. Et duran al bosc i començaràs també a estimar-lo. Les plantes, l’aire, l’olor… Beuràs llet, llet calentona de la teva mare i se’t posarà tan bé… Jugaràs amb el teu pare, que ja et dic ara que se li caurà la baba al segon 1 de veure’t. I aniràs experimentant que això de viure, malgrat que al principi sembli molt i molt difícil, té coses molt bones.

Jo no sé si tenia por o no abans de néixer, no sé si estava enfadada perquè tinc mala memòria i no ho recordo. Però, Quirze, si hagués sabut que al cap d’uns anys t’escriuria aquesta carta per dir-te com en sóc de feliç i per explicar-te com n’és de preciosa la vida, no ho hauria dubtat ni un moment. M’hauria llençat canal del part avall i hauria sortit de seguida, tot dient “ja sóc aquí!”.

Escolta l’àudio d’aquest post o descarrega’l aquí:

Descarrega