Estic enamorada de tu

Diuen que el millor twit és el que no t’atreveixes a escriure. Pels que no sapigueu què és un twit, diguem que és un missatge d’un màxim de 140 caràcters que escrius a la xarxa social Twitter i que els teus seguidors poden veure. Ahir vaig estar a punt d’escriure’n un que no sé per què, però no ho vaig fer. Suposo que em va fer certa vergonya, o perquè vaig pensar allò de “i què interessa, això, a la resta de gent?”. Vaig estar a punt d’escriure “Estic profundament enamorada de la meva filla”.

Perquè n’estic. Des d’abans de tenir-la a la panxa, des d’abans de saber que l’havíem concebuda, ja sentia un amor diferent quan pensava en la que seria la meva filla. Perquè sabia que seria una nena. I aquest amor ha anat modelant-se, agafant forma, i augmentant en intensitat, però hi ha alguna cosa profunda que es manté intacte. Com si en l’arrel de l’amor, hi hagués alguna cosa que no canvia, que és intangible i alhora, immortal. No tot el dia sento l’amor profund que ahir vaig estar a punt de declarar en una xarxa social. L’expressió d’aquest amor també varia depenent del moment, del dia, del meu estat d’ànim… Hi ha dies que el sento en silenci i d’altres que em posaria al mig de la plaça major de la meva ciutat i el cridaria ben fort perquè tothom ho escoltés.

I enmig d’aquests dies canviants, hi ha moments que sento puntes d’amor. Jo en dic “atacs d’amor”, que tot sovint no vénen a tomb, que m’arrosseguen com si es tractés d’un huracà i m’hi deixo emportar…

El que en surt d’aquests “atacs d’amor” són coses com, de sobte, abraçar la Laia i menjar-me-la a petons, o asseure-me-la a la falda i dir-li que és el que més estimo d’aquesta vida, que estic feliç que estigui amb nosaltres i que tot és més fantàstic des que ella va néixer. El que tenen aquestes “puntes” que no avisen és que són absolutament espontànies, i no puc fer res més que deixar-m’hi endur. Mentre n’estic sentint una, el sentiment que hi ha dins meu és una joia immensa i profunda que se’m passeja per tots els racons del meu cos. I alhora, m’envaeix un profund sentiment de gratitud a la vida, a les persones que m’hi acompanyen, a tots els fets quotidians i fora del comú que em trobo pel camí cada dia… I a vegades, fins i tot, penso que si em morís ara, ho faria feliç i tots i cada un dels moments que he viscut, haurien valgut la pena. Fins i tot els durs, els que m’han fet patir, els que m’han trencat per dins… tots han valgut la pena.

Perquè suposo que és tot aquest cúmul d’aprenentatge i experiències el que m’han dut, d’alguna manera, a poder sentir aquests atacs d’amor cap a la Laia i no només cap a ella. Ell fa molt temps ja que coneix aquests “atacs d’amor” de la seva dona i no ho sé, diria, juraria, que també li agraden! Perquè aquests atacs no són exclusius cap a ella. A vegades sento puntes d’amor cap al meu company de l’ànima, l’home de la meva vida i necessito abraçar-lo ben fort, per fondre’ns i adonar-nos, un cop més, que som la mateixa cosa. O miro els meus avis i sento també una punta d’amor profund que m’arrossega i agraeixo mil vegades a la vida que m’hagi permès estar tants anys al seu costat… O cap als meus pares, o cap a les seves parelles, que també són els meus pares. Cap als meus germans.

Sóc una mica, la suma de cada un d’ells. Sento que els tinc una mica a tots permanentment amb mi i quan sento això em sento profundament afortunada i profundament enamorada. Escriure això en un twit de 140 caràcters hauria estat impossible. És cert que potser no importa a ningú però jo, simplement, necessitava dir-ho.

Escolta o descarrega l’àudio aquí:

Descarregar