Esport

13.08.2010

“Esport” és una paraula que durant molt de temps ha desaparegut del meu lèxic habitual. Ha desaparegut la paraula i el seu significat perquè durant moooolts mesos, el meu lèxic ha canviat per paraules com ara “son”, “cansada”, “bolquers”, “criança”, “poc temps”, “filla”,… i altres mots d’aquest estil. Suposo que no dec ser l’única mare que passa de fer bastant esport a fer-ne zero en qüestió de dies! Quan vaig saber que estava embarassada, a banda d’immensament feliç, em vaig sentir molt cansada i tot el dia tenia son. D’aquella son tan dolça que m’encantava que m’enganxés al sofà, o al llit, o al cotxe (si no era jo qui conduís!) i que assaboria tant! La il·lusió, la feina, el cansament i mil coses més van fer que l’esport quedés a un segon terme. Jo, que ja sabia que això passaria (tampoc cal ser cap Einstein), l’estiu abans de quedar-me embarassada vam fer unes vacances esportives al 100 per cent. Vam anar a Dolomites, a Itàlia, i vam fer alpinisme i escalada cada dia. Sense excepció. El meu company de tant em tant em deia si volia que descanséssim algun dia, però jo no en tenia ganes. En cas que fes sol i no plogués fins a la tarda, i per sort van ser tots els dies, sortíem a fer esport. A caminar, a escalar, a pujar cims… sense parar. Volia omplir-me de tot l’exercici que pugués ser capaç d’aguantar perquè sabia que molt aviat deixaria de fer-ne. Era com un comiat, sense nostàlgia i sincer. I així va ser.

La Laia va néixer i la criança va dur a la meva vida altres necessitats, altres interessos. Els primers mesos no podia separar-me d’ella, ni ganes. Estava en el meu oasi de felicitat, veient créixer la meva filla i no tenia ganes de res més que no fos estar en família, i ser feliç així, sabent que ella havia arribat a la nostra vida. El temps va anar passant i cada vegada em trobava en més baixa forma. I de tant en tant, la paraula esport, tornava a la meva boca en forma de: “hauria de tornar a fer esport”. Però hi havia alguna cosa que em retenia; no tenia cap ganes ni d’anar a esquiar (que ens encanta), ni d’escalar. Només de fer coses poc, molt poc compromeses com ara caminar a peu pla! (i tant poc compromeses!). Un dia, de nit, que és quan estic més lúcida vaig saber per què no tenia gens de ganes de tornar a fer el que feia abans de l’embaràs. Per por. Per por de fer-me mal.

Ha passat un temps i malgrat que aquella por no és tan intensa, continuo pensant que ara NO em puc fer mal. Ara, NO em puc trencar cap peu, ni cap genoll. Ara, simplement, he d’estar bé. Perquè ella em necessita, i malgrat que sé que els esports que practicava eren segurs, alguna cosa ha canviat en mi. Sé que en tornaré a recuperar les ganes, però no sé si tornaré a disfrutar-ho com ho feia abans. És una incògnita que només es desvetllarà quan torni a escalar. D’esquiar ja ho he fet, però molt poquet i molt a poc a poc, amb por, sí. Deu ser qüestió de temps i de pràctica.

Però per no quedar-me quieta i tornar a ser una mica la que era, avui he anat a córrer. El primer dia. He tornat a córrer. M’he posat unes malles, m’he calçat les wambes i he tornat a córrer. Al principi he sentit com si els meus teixits, els meus òrgans i els meus òssos es diguessin “Però què carai fa aquesta boja?!” i al cap d’una estona, “ah… ja me’n recordo… és allò que feia abans de tenir a la Laia… sí… quan es movia i feia ESPORT!”. Al principi tot ha grinyolat, molt, moltíssim. Però de mica en mica he anat sentint aquella dolça sensació que ja gairebé no recordava. Oh… quin plaer tornar a fer esport! Sí… ja era hora.

(PD: Vaig tenir agulletes mitja setmana, pel cap baix! ;))