Escoltar, només escoltar

13.7.2012

Una cosa molt comú quan estàs embarassada és que quan et trobes alguna altra dona pel carrer i et diu “oh, quina panxa, quan et falta per parir?” i li dius “molt poquet” (tan és si són dues setmanes, co,m si ja has sortit de comptes o si et falten dos mesos…), és que de sobta comenci una frase amb allò del “ui, jo vaig parir…” i aquí us podeu imaginar qualsevol cosa: que us digui que no va parir fins a la setmana 42, que us digui que se li va avançar dos mesos i per tant va tenir un fill prematur, que us expliqui que el part va ser horrible, la pitjor experiència de la seva vida, que us digui que van haver de reanimar el bebè en néixer… De debò, qualsevol cosa. I també és molt comú que la dona, quan està en aquest estat no tingui ganes que li expliquin un part dolorós, o complicat, o no vulgui saber res de nens prematurs.

I no és que no sàpiga que aquestes coses passen, evidentment que no. Sinó que simplement, està esperant que el moment s’esdevingui i tenir segons quina informació quan no l’ha demanada, més aviat l’angoixa o la molesta. Quan jo estava en aquesta etapa, i sobretot en ple puerperi, acabada de parir, tot sovint la gent m’explicava les seves històries. Jo havia tingut un part molt llarg, de dies, acabat amb cesària i que havia estat (emocionalment) molt traumàtic per mi, i de sobte em trobava algunes dones explicant-me el seu part de cinc minuts i gairebé orgàsmic. No, en aquell moment no em venia de gust escoltar-les. Jo acabava de parir i potser el seu part ja feia cinc anys que havia acabat! No és que jo tingués necessitat d’explicar el meu, perquè encara l’havia de pair, però el que em passava és que tampoc tenia ganes d’escoltar el de les altres.

Vivíem un moment íntim, ple de canvis, de transformacions personals i familiars i estàvem profundament enamorats d’una nena que mamava i dormia i que es deia Laia. Feia quinze dies que la teníem a casa i volíem ser nosaltres els protagonistes; volíem que fos ella, cap més nen. Com si estiguéssim vivint l’etapa egocèntrica en què neixen els bebès, com si ens hi hagués atrapat i no hi hagués res més al món més meravellós i fantàstic que la nostra experiència. No volia escoltar-ne cap altra. Encara no volia saber com li havia anat a aquell o al de més enllà. Volia que ens preguntessin a nosaltres, simplement, i ens escoltessin explicar que estàvem bé, que havia estat dur, que havia estat intens i trencador, però que érem feliços en aquest nou estat, que érem feliços amb ella. Suposo que em servia per anar digerint tot el que havia passat des de la primera contracció…

I molta gent no vol escoltar, només parlen. I t’expliquen el que els va passar a ells, o a la veïna del tercer… i tu, que estàs amb les hormones revolucionades diries: “I a mi què m’importa?! No has vingut a veure el meu fill?! No acabem de parir nosaltres?!” Per això, des que vaig viure aquella experiència, des que vaig sentir això i em vaig adonar de la necessitat de tothom d’explicar el seu part, jo no l’explico a ningú a menys que em preguntin. Suposo que per això vaig obrir un blog: per poder abocar tot el que penso i sento, però sense atabalar ningú. La gent és lliure d’entrar o no. I justament per això dic des d’aquí, esperant que arribi a quantes més persones millor:

Deixem que les dones embarassades, que acaben de parir i que estan vivint la intensitat dels primers mesos de puerperi siguin elles les protagonistes. Escoltem què ens expliquen, i si cal, intentem ajudar-les. La nostra experiènciaara, NO importa. Importa la seva, que l’estan vivint a flor de pell i que segurament, és el més important que els ha passat mai a la vida. Deixem que s’expressin, estiguem atents i oberts a rebre el que puguin dir, sentir, plorar o riure.Ja arribarà un dia (o no, qui sap) que voldran saber com ho vam fer nosaltres. Però si no pregunten, és que no ho volen saber. Si no ens demanen, és que potser no necessiten saber res del que ens va passar a nosaltres. I no passa res. No vol dir ni que no ens apreciïn ni que la nostra experiència no sigui també important. L’és, clar que sí, però no ara. Cada cosa al seu temps. Respectem una dona en plena transformació: callem i acollim. Pel seu bé, pel del seu bebè i pel de tota la Humanitat.