Escenas cotidianas

13.9.2011

A veure si reconeixeu l’escena:

No has vist el pare de la criatura durant tot el dia. Al matí només heu tingut temps de dir-vos “bon dia”, fer-vos un petó i afegir: “que vagi bé”. Durant aquella jornada han passat moltes coses i tu te l’has passada amb la teva filla. Arriba el vespre i estàs esperant amb candeletes que arribi ell per explicar-li tot allò que li has de dir (alguna cosa important i d’altres que no tant). Fa estona que mires el rellotge perquè ella, la criatura, ja ha preguntat pel pare al migdia i li has hagut de dir que no venia a dinar i des de fa mitja hora (com pot saber quina hora és) no para de preguntar: “I el papa?”. “Que no trigui més…” penses, perquè a vegades la insistència d’un nen petit satura i et preguntes com pot arribar a fer la mateixa pregunta mil cinc-centes vegades com si la fes sempre per primer cop.

Sents la clau a la porta i penses “per fi!”. Arriba content perquè ell també tenia ganes d’arribar a casa. Fa cara de cansat però ve de seguida on ets per fer-te un petó i també un altre per ella. Ella li fa un lleig, així d’entrada, fent veure que no vol el petó. Deduïm que és la seva manera de dir-li “t’he trobat a faltar… volia que arribessis més d’hora!”. Ell, que ja sap de què va la cosa, no s’ofèn i en comptes d’això, fa veure que és un joc i comença a perseguir-la per fer-li el petó mentre ella es peta de riure i corre pel menjador deixant-se atrapar perquè es mor de ganes de què el seu pare l’abraci. Fa un temps que el troba el millor pare del món, i se li veu a la cara.

Aleshores ell intenta deixar la bossa (encara la duia a sobre!), treure’s les sabates i anar-se a cambiar per posar-se còmode i sentir-se, finalment, a casa. Però ella ja el reclama. Intenta trampejar la situació i fer el que ha de fer atenent també les peticions d’ella, que es mor de ganes de jugar amb el seu pare. I aquí entro jo, perquè jo, que a vegades ni me n’adono de l’ànsia de la meva filla per estar amb ell, li reclamo també el meu petit espai de parella. I li començo a explicar coses; primer jo, després ell… mentre ella va cridant “papa, papa, papa, aquí, papa, papa, papa, jugar, papa, papa, papa, vine!!!!” amb la mateixa insistència amb què abans em preguntava a mi “I el papa?”.

Totes dues reclamem alhora la nostra “parceleta”; ella de pare, jo de marit, sense respectar-li el seu temps d’aterrar a casa, de relaxar-se, d’arribar. I ell, que ja venia prou cansat i atabalat, va posant una cara més i més rara per no poder-nos satisfer a cap de les dues. De sobte es col·lapsa i ens diu: “UN MOMENT!!!” i callem. Aleshores m’adono de tot plegat. De la meva necessitat que s’ha barrejat amb la d’ella, amb la diferència que sóc jo l’adulta i que ho havia d’haver vist abans. M’adono de com l’hem agobiat en cinc minuts i reacciono ràpid: “Òstres, perdona! Laia, un moment. Li dic una cosa important abans que em marxi del cap i tot per tu”. Ell em fa un petó i em diu fluixet: “parlem després” i em retiro. Els deixo la seva estona junts, gens ofesa ni gelosa, només faltaria! I gaudeixo també del meu espai “sola”, que segur que també necessito.

Després d’uns deu minuts d’haver tingut papa en exclusiva, ella ja es relaxa i pot tolerar que ell i jo comencem a parlar altra vegada. Sopem tots junts, ens expliquem el dia. I si hi ha sort… ella va a dormir relativament d’hora i ens deixa, per fi, una mica d’espai de parella en el qual podem parlar, explicar-nos, riure o simplement, gaudir d’estar junts i d’estar bé.

Quan estic a punt d’adormir-me, sempre penso: “l’hem de deixar aterrar quan arribi, a veure si me’n recordo” i desitjo fer-ho millor la propera vegada… Però sense sentir cap mena de culpa perquè això que ens passa, tant a mi com a ella és més que normal i se’n diu: trobar a faltar el pare quan està moltes hores fora de casa.