Equilibri inestable

16.4.2015

Si teniu fills, segur que sabreu de què us parlo: estem en un moment d’equilibri inestable. O d’equilibri penjant d’un fill. Allò del “tot està bé però vés amb compte perquè en una dècima de segon pot deixar d’estar-n’hi”.

Us situo: Filla de 5 anys i mig que a estones és molt gran i a estones es torna moooolt petita. Filla d’un any que és moooolt petita però que a estones vol ser mooooolt gran. Pares que intentem, malgrat el munt de feina i el munt de coses al cap, atendre les necessitats d’una i altra sabent, malgrat tot, que a vegades l’equilibri es trenca. Més un factor que és un gran desestabilitzador de la balança: gelosia.

La gelosia no ens ha de fer mai por, perquè igual que l’alegria o la felicitat, existeix. Però, redéu, que és fotuda la mala pècora! 😉

Si hem sentit gelosia alguna vegada al llarg de la nostra vida (i si pensem que no, busquem bé a la memòria perquè segurament que en trobarem algun record), sabem quin malestar tan bèstia comporta. Per això, quan la Lua va començar a estar per menjar-se-la i a fer un munt de coses que a la gent li encanta perquè fa molta gràcia com ara dir alguna paraula, picar de mans, fer petons, intentar caminar, etc, la gelosia de la Laia va entrar en erupció. És normal i ja sabíem que era molt probable que passés o sigui que no ens va sorprendre però sí que reconec que potser em pensava que seria una miqueta més fàcil lidiar-hi.

I no n’és. Perquè la gelosia té mil-i-una cares, mil-i-una formes i s’expressa de mil maneres diferents i els pares hem d’estar atents per veure què està passant en realitat, malgrat que aparentment sembli que tot està bé. L’expressió de la gelosia pot ser en forma de retrocés: ara vull que em vesteixis tu (quan mai de la vida, des dels 21 mesos, ha volgut que ningú la vestís), vull estirar-me sobre teu (com si tornéssim a l’etapa de pell amb pell!), vull que em portis a coll (21 kg?! No way!), per què ella té això i jo no o per què no m’has fet a mi també el que li has fet a ella?, i més, i més, i més…

En dies de llum hi posa nom i tot és més fàcil. “Mama, tinc gelos”. “D’acord. Ho entenc. Què necessites?” “Que juguis amb mi” i tot va com una seda malgrat el malestar inicial. Però no sempre és així i sovint ella no pot expressar exactament què és el que li passa i nosaltres, a vegades no sabem veure més enllà i ens quedem atrapats en l’emoció de ràbia o d’enuig que en un determinat moment ella pot treure cap enfora. Amb el malestar per a tothom que això comporta.

I enmig de tot això la Lua: que s’enfila per tot arreu, que no para quieta, que no li pots treure un ull de sobre MAI, que riu tot el dia, que sí, que està per menjar-se-la! I els pares: amb la nostra feina, amb les nostres coses al cap, amb les rentadores per fer, amb els àpats per cuinar, amb la necessitat d’ “una mica” (només una mica) de temps per a nosaltres, amb…

O sigui que sí, l’equilibri és inestable. Perquè et lleves i tot va bé i lleves la gran i esmorzeu tots i després es lleva la petita i vas fent però en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa que amb la gelosia latent fa que tot voli pels aires: una joguina que no apareix i que just en aquell moment volia, o… és igual, el que sigui. I ja ens veus a nosaltres intentant apagar focs de bon matí! 🙂

Però ho accepto i ho entenc. Perquè per elles no és fàcil: adaptar-se, créixer, entendre, comprendre, acceptar,… si quan ets adult ja costa, imaginem-nos de petits! O sigui que toca acollir.

Acollir, empatitzar, validar i aprendre a ballar amb aquest equilibri inestable. Perquè viure-hi i ballar-hi és un art, ho tinc claríssim! I això és el que ens toca, aprendre l’art de viure en aquest tipus d’equilibri que molta seguretat no dóna, però que té moments intensos i molt divertits. I dues aventatges més grans: no t’avorreixes mai i cada dia és una sorpresa.

O sigui que no és d’extranyar que al matí, quan ens acomiadem amb el meu marit, ens diguem: “Que la força t’acompanyi!” 😉