Ens retrobem aviat!

20.3.2014

El d’avui és l’últim post que escric abans del naixement de la Lua. Com més ha anat avançant l’embaràs, menys ganes i necessitat he tingut d’escriure. Suposo que tota la creativitat, tot el poder creador, estava centrat en un punt molt important del meu ventre, la Lua. D’uns dies cap aquí ella va fent el seu procés: es va acostumant a les contraccions, va movent-se buscant la sortida… i jo, la seva mare, faig fent el meu propi procés: acceptar que això s’acaba, gaudir fins a l’últim segon d’això tan meravellós que és gestar un fill a la panxa.

Però no tot és de color de rosa. En aquest procés també han aparegut pors, records guardats i ben amagadets en cada cèl.lula del meu cos amb la impromta del meu primer part. Connectar amb el cos ha suposat tornar a sentir vívid aquell record i és tot un procés anar-ho digerint, anar-ho posant a lloc, anar-ho situant perquè ara, en aquest moment, tot això no faci nosa, no entorpeixi el moment present. Deixar parlar la memòria cel.lular per fer net, per espolsar tota la por, tota l’angoixa viscuda, per poder-me deixar anar al moment present, només al moment present sabent i convencent-me que cada part és un món.

Dins d’aquest procés també hi entra un cert dol: acomiadar-me d’aquesta panxa rodona i fantàstica que duc amb mi des de fa tant temps, acomiadar-me de les sensacions de sentir-hi un bebè a dins, acomiadar-me de ser tres a casa, de poder fer front a les necessitats i demandes d’una nena (la Laia), sense haver-me de dividir amb cap altra… Sí, tinc sensació de fi d’etapa. Volgudament i feliçment, però fi d’etapa, al cap i a la fi. El que hem viscut sent tres a casa, ja ho hem viscut i ara vindran coses noves, aventures, aprenentatges, vivències absolutament noves sent quatre. L’amor es multiplicarà, perquè hi haurà un altre membre, i alhora, haurem d’aprendre a gestionar necessitats, situacions i moments que encara no se’ns han presentat.

En l’aspecte més individual jo sento que estic a punt de canviar, que estic a punt de ser una altra. Sí, així, tal com us ho dic. De la mateixa manera que després de tenir la Laia ja no era la mateixa dona, perquè la maternitat em va fer diferent, ara també sé que amb aquesta segona experiència d’embaràs, part i criança de la Lua tornaré a canviar.

No sé com ni de quina manera, però ja no seré la mateixa. El poder creador de gestar, de parir, de criar amb consciència no ens pot deixar intactes i tinc just aquesta sensació; de llençar-me a un jo nou que desconec.

Tot plegat, inevitablement, m’empeny a llençar-me al buit. A confiar en el bon paracaigudes que suposa el meu entorn, en l’aprenentatge i en el camí recorregut fins ara, i a abandonar-me al que ha de venir: el part, el puerperi, la vida de 4. Fluir amb el que la vida em porti. Confiar. Deixar-me anar sabent que passa el que ha de passar, que tot és perfecte, que no cal fer res i que el poc que podia fer, ja està fet.

Gaudir d’aquests últims dies, d’assaborir el niuet que hem preparat a la Lua i esperar-la sense impaciència. Amb serenitat, feliços, gaudint també d’aquest temps amb la Laia a fora i la Lua a dins. Unint-nos encara més, si es pot, amb el pare de les criatures per fer un bon equip, sòlid i amorós per acollir i acompanyar el creixement de les nostres filles, creixent amb elles.

Ara m’abandono a això, al que la vida em té preparat en el futur més immediat, sabent que quan passi un cert temps tindré moltes ganes de tornar a estar amb tots vosaltres i compartir la meva experiència, i acompanyar-vos en les vostres. Gràcies per ser-hi, sé que molts em teniu present. Una abraçada ben forta.

I abans d’acabar, deixeu que us digui que jo no espero una hora curta sinó un temps de part feliç i joiós que em permeti acabar dient “Benvinguda a casa, Lua. T’estimo”. Vull un bon viatge!