Enrabiades: 10 errors que cometem

Quan vaig a fer xerrades sobre rebequeries sovint em pregunten: “Com les podem evitar?” perquè suposo que és el somni de tota mare o pare, que el seu fill no li munti pollastres quan menys t’ho esperes. Però lamento dir-vos que crec que no es poden evitar. Podem no empitjorar-les i fer que passin millor, però evitar-les, evitar-les, crec que no.

El que tinc claríssim és que els pares sovint fiquem molt la pota. I ho dic per experiència, perquè aquest vídeo l’he fet després de moltes ficades de pota i de reflexionar “per déu, com puc fer-ho una mica millor ?!” O sigui que no us penseu que no us explico tot això des de l’experiència i només pel que expliquen els llibres de criança… noooooo… que ho he viscut a la meva pell! 😉

Error n.1: Estem més preocupats perquè ens entenguin que per entendre’ls nosaltres a ells i crec que no és just. Tenim més eines, molts més anys que ells, i tenim més recursos a tots els nivells, és a dir que el primer que hauria de preocupar-nos és entendre’ls. Després, si ells ens entenen o no ja és un altre tema perquè hem de saber que dependrà de la seva edat, de la seva maduració, i que vulguin (també). Però és imprescindible que fem l’exercici en primer lloc d’entendre què els passa.

Error n.2: Quan estan plorant histèrics no parem de justificar-nos i d’explicar-los per què el que volen no pot ser. I aquest NO és el moment. Primer perquè ja ho saben perquè el més probable és que ja els ho acabem de dir, però segon perquè en aquest moment no volen escoltar una altra vegada el mateix que és com refregar-los per la cara, una altra vegada, que allò que volen NO pot ser. Hem de callar més i escoltar-los. Parlem massa i com que no poden entendre’ns la majoria de les vegades ens indignem perquè no paren de plorar i ells s’indignen perquè no callem i no els entenem nosaltres a ells. I ja la tenim!

Error n.3: Us remeto al post d’ahir “Li dura un moment” Oblidem que pateix: és igual si és 1 hora o 3 minuts. Quan esclata en rebequeria pateix, pateix molt. I el fet que ho faci per coses que per a nosaltres no signifiquen cap trauma no vol dir que siguin menys importants. Hem de posar-nos a la seva pell.

Error n.4: Pensem que són capritxosos perquè poden esclatar per qualsevol cosa i en qualsevol moment. Però és que els nens són així, ho viuen tot d’una forma molt diferent a com ho vivim nosaltres. I és important que ho vegem així. Hem de tenir en compte que moltes rebequeries amaguen necessitats primàries no satisfetes (gana, son, cansament, que ens troben a faltar, etc)… no ens quedem en l’ou Kinder que no li hem volgut donar. Segurament la rebequeria amaga alguna cosa molt més important darrere, indaguem.

Error n.5: Sovint ens prenem les seves rebequeries com una cosa personal i ens ofenem un munt. I NO és personal !!! Esclaten perquè senten un malestar i no saben ni poden gestionar-lo d’una altra manera, però no és res personal. I quan actuem ofesos és molt probable que no puguem acompanyar al nostre fill com necessita per sortir de la rebequeria.

Error n.6: Ens assalten les pors i ens piquen la ment amb mil “I si?” que ens debiliten, ens donen molta inseguretat i ens fan actuar no des del cor sinó des de la por. I això, per resoldre rebequeries, com que no ajuda molt… És normal que apareguin pors, normalíssim, però intentem que això no afecti als nostres fills.

Error n.7: Fem més cas al que diuen els altres que al que necessita el nostre fill o necessitem nosaltres. Sempre m’ha sorprès el molt que escoltem a familiars, amics, coneguts o desconeguts que trobem pel carrer en temes de criança. I ens desconnectem de nosaltres mateixos, del que ens diu el cor, del que ens diu el nostre instint. Els nostres fills mereixen que ens escoltem més a nosaltres mateixos i menys a l’entorn.

Error n.8: Els culpem moltíssim, sovint sense voler, i després ens culpem a nosaltres. Aquest crec que no és el camí. La culpa els fa molt mal i els mina l’autoestima i també a nosaltres o sigui que intentem allunyar-la al màxim. Fem autocrítica, qüestionem els nostres actes, aprenguem, llegim i el que convingui, però culpar-los a ells i a nosaltres, millor que no, perquè ens enfonsa.

Error n.9: Pensar que els nostres fills necessiten altres coses a les que necessitem nosaltres quan estem malament i necessitem suport emocional. Doncs no, segurament els agrada el mateix que a nosaltres: que ens entenguin, que no se’n vagin, que no ens ignorin, que no ens renyin, que no ens humiliïn, que no ens cridin, etc. No facis als altres el que no t’agrada que et facin a tu. A mi aquesta frase m’encanta.

Error n.10: Quan munten pollastres sovint no els diem que els estimem. Els diem “t’estimo” quan estan moníssims abans de dormir-se, o quan s’han portat molt bé, o quan tenim un moment feliç. Però en els altres moments, que també n’hi ha, en què s’enfaden, etc, oblidem dir-los que en aquests moments també els estimem. Que els estimem encara que exterioritzin les emocions d’una manera que potser no és la més adequada però que ho entenem. Oblidem transmetre’ls amor incondicional i fer-ho amb paraules. I és molt important que sàpiguen que els estimem sempre, no només quan fan el que els demanem, sinó sempre. Passi el que passi i facin el que facin. Ja creixeran i ja els anirem ajudant a modelar la seva forma d’expressar les emocions… però els estimem i és important que ho sàpiguen també ara.

I tu, comets alguns d’aquests errors? Què és el que et costa més? Com portes les rebequeries del teu fill?

AQUÍ COMPARTEIXO AMB TU ALTRES RECURSOS QUE ET PODEN AJUDAR:

Per què només a mi?
“De enrabiades i rebequeries”
“Entrevista: Els límits”, amb el psicòleg Josep Maria Garcia Solà

Mira aquests altres vídeos sobre rebequeries: