En un bucle: sobre el part del mes…

24.1.2013

A vegades tinc la sensació de viure en un bucle. Fa molt poc escrivia a propòsit del naixement del fill de Leo Messi (“EL NAIXEMENT DE MESSI“) i en un obrir i tancar d’ulls em trobo, altre cop, davant d’una notícia pràcticament idèntica: el naixement del fill de Gerard Piqué i la cantant Shakira per cesària programada.

Ja puc anar escrivint posts. Ja podem ser desenes, centenars, milers de persones a tot el món intentant lluitar pel respecte als bebès. Pels parts respectats. Ja poden sortir estudis científics que desaconsellen les cesàries programades, escollir sobre una agenda el dia del naixement d’un bebè. Ja pot dir missa l’OMS i qui vulgui… que quan un famós dóna a llum per cesària programada, això dinamita tota la feina feta.

Perquè sí. Perquè fa estona que llegeixo els diaris digitals i una de les notícies més llegides de dimarts i dimecres és el naixement del famós ja MILAN (que per cert, es veu que vol dir unicitat aquest nom, i no sé quantes coses més). I a mi, que els seus pares hagin decidit que neixi el 22 perquè el seu pare pugui entrenar l’endemà i sobretot, perquè resulta que així s’ajunten dos 2, que és el dia que van néixer tan ell com la Shakira, m’és ben igual. Vaja, em sap greu pel seu fill, francament, perquè no l’han deixat escollir en pau quin dia volia néixer, i perquè només entrar a l’habitació es veu que ja hi ha trobat mitja família. Molta intimitat, no, per descomptat. Però en fi, que no és el meu problema.

Ara bé, em fa enrabiar que amb el seu cas, que ha sortit a tots els diaris de mig món, portals d’Internet, revistes i revistetes, etc, milions de persones potser pensaran “oh, mira que xulo! Han triat un dia ben mono…” i si mai els toca a ells parir, sense voler-ho potser els ve al cap el que van fer aquells a qui idolatren i faran el mateix. Estaran molt pel nom, per obrir-li un compte a Twitter (que per cert, ja té a aquesta hora que escric el post prop de 5 mil seguidors), per escollir un dia ben simpàtic a l’agenda, perquè al quirofan hi hagi un cirurgià plàstic perquè s’ocupi que tot quedi fantàstic, per…

I ja sé que els milions de persones que els segueixen i que els intentaran copiar no arribaran mai a mi, però si tingués l’oportunitat, si només un d’ells entrés aquí i parés uns minuts per llegir-me, li diria que es deixi estar de tonteries. Que s’informi. Que el que hi ha dins de la panxa de la mare és una persona amb el dret també de ser respectat, de ser tingut en compte respecte a quan és el moment de sortir-ne. Li diria que entengui què és un part i què comporta. Li diria que llegeixi molt, que busqui, que processi, i sobretot que després… senti què és allò que li diu el seu cos i el seu cor. Que es connecti al fill que ha de néixer. Que sàpiga desxifrar si el que hi ha és por i per això vol recórrer a una cesària programada pensant que així, podrà controlar tot el procés…

Li diria que anés a l’essencial i no a allò que és superflu.

Li diria que no omplís l’habitació de familiars perquè no els necessitaran per res i més aviat els faran nosa. Li diria que sàpiguen què és el postpart i el puerperi, perquè no els enxampi desprevinguts. Li diria que és un adult/a i que per tant, es comporti com a tal i es responsabilitzi, amb tot el que això significa.

Li diria tantes coses… Però estic segura que d’aquí pocs mesos tornaré a estar en un bucle i algun altre famós de torn haurà decidit alguna altra cosa que em farà posar els pèls de punta. I sí… d’alguna manera, aquests bucles em desanimen. Perquè tenen molta força, perquè s’escampen com una taca d’oli… i perquè es repeteixen i repeteixen i repeteixen, provocant un cansament profund que a vegades, està a punt de fer que deixis de lluitar.

Però m’hi nego. Malgrat que em tenen farta i que em desesperen, em nego a no fer un crit d’indignació, encara que això, el meu crit, sigui eixordat per la multitud de veus que diran “el dia que pareixi, jo ho vull fer com ells”.