En tribu és millor

19.5.2011

Algunes vegades m’han preguntat què era això del “puerperi”. És una paraula no gaire maca, ho reconec, i jo no l’havia sentida fins un temps abans d’embarassar-me. Quan vaig entrar en aquest món, en el del puerperi (primer a través de llibres i després en pròpia pell quan vaig ser mare) vaig descobrir un món absolutament amagat. El puerperi és aquella etapa en què les mares i els bebès estem emocionalment fusionats i en què no es distingeix, gairebé, on comença l’un i acaba l’altre. El puerperi és llarg i pot ser un suplici si la mare està sola. Bé, sola amb el bebè. Com diu Laura Gutman, una mare en puerperi no hauria d’estar mai sola amb el bebè. Però això és justament el que passa la majoria de vegades. El company se’n va a treballar i nosaltres ens quedem hores i hores soles amb un nadó que reclama, que absorveix, que demana, que necessita de nosaltres.

Dic un món amagat perquè d’aquesta etapa no se’n parla. No ens és agradable dir que ens sentim soles, que passem la major part del dia amb el bebè fent les mateixes coses una vegada i una altra; alimentar-lo, cuidar-lo, adormir-lo… alimentar-lo, cuidar-lo, adormir-lo… No volem que sapiguen que en aquest moment de la nostra vida, a vegades sentim una soledat extrema i que alhora, ens sentim culpables perquè voldríem sentir-nos felices i alegres, i a estones, el que sentim, són unes ganes boges d’escarpar corrents. No volem dir a ningú que tantes hores amb el nostre fill se’ns fan insuportables, que ens sentim com un bebè desamparat que busca a la mama, que necessitem com l’aire que respirem algú que també ens cuidi a nosaltres.

Quan hi ha una mare que plora la gent diu “és que té una mica de depressió postpart”. No cal tenir cap depressió perquè una mare que fa poc que ha donat a llum plori. Només cal que estigui sola durant hores i dies amb el bebè atenent les seves necessitats. Res més. I no és ni que no se l’estimi, ni que no el vulgués, ni que no se’n senti absolutament vinculada. És, simplement, que la solitud durant la maternitat és tan dura, tan bèstia, que fa plorar. Perquè ens remou per dins i ens recorda, molt probablement, moments de solitud viscuda potser en un llitet de baranes, o potser perquè en algún racó molt profund, les nostres cèl·lules encara recorden com de sola es va sentir la nostra mare quan va tenir-nos.

Vivim massa sols. Cases de quatre parets amb tres persones a dins, o dues. Famílies diminutes o allunyades a quilòmetres de distància. No coneixem qui viu a prop nostre; avis sols, “singles”, altres famílies de dos o de tres… Sense xarxa, sense lligams, sense ajuda… sols. Mai havia tingut tan clar com ara com n’és d’important tenir la família a prop, els amics a prop,… i fer TRIBU. Jo, que sempre havia estat partidària d’anar a la “meva” i havia fugit dels grups, em trobo lluitant per formar la meva pròpia tribu familiar, d’amistats, de mares, … i transmetent a altres dones com n’és d’important unir-nos. Perquè ens passen les mateixes coses, perquè no hi ha ningú que ens pugui entendre millor que una altra dona que viu o ha viscut el mateix que nosaltres, perquè ens estimem els nostres fills i els de les altres mares i perquè els cuidem com si fossin nostres.

El puerperi, en tribu, no és cap suplici, és una bendició. Poder afrontar aquesta etapa acompanyades és un regal perquè ens permet submergir-nos en el nostre món més profund i intern, però alhora, sabent que hi ha un munt de braços que ens sostindran a nosaltres i al nostre bebè si caiem a estones. El puerperi, compartit i travessat amb altres dones, és un viatge que et transforma i que et vincula a les altres mares per sempre.

Tant si sou mares com si no, construïu-vos la vostra tribu, com els elefants, que van en manada, on el donar i el rebre sigui la font d’on nutrir-vos.