En aquests temps inestables…

28.9.2012

Sembla que últimament estiguem vivint un temps molt inestable. Va tot extremadament ràpid i és ja pràcticament impossible fer previsions. Abans un més o menys podia estar segur de si tindria feina d’aquí un any, de quins ingressos aproximats tindria i de com seria, a grans trets, la seva vida. Ara no. Ara tot es mou a un ritme vertiginós i davant de tot això… què passa, com ens afecta, com hem d’actuar?

Jo fa dies que em faig aquestes preguntes. D’alguna manera, i quan t’ho mires de forma més o menys superficial, sembla que tot, absolutament tot, sigui inestable. Després, quan t’hi fixes amb deteniment, trobes que no. Que l’únic que resta de veritat estable són les coses de debò importants. Com si hi hagués una mena de tria. O almenys això és el que em sembla a mi… que sí, que tot és absolutament canviant menys el que resta, el que es manté estable perquè és d’una força i d’una profunditat enorme i real.

Jo podria perdre la feina, és cert, i és evident que tenir una ocupació per la qual et paguen és, en la societat en què vivim, molt important. Però d’alguna manera això jo no ho puc controlar i per tant, queda en la categoria de coses inestables, en constant moviment. Opto, aleshores, per no preocupar-me’n. Intentar no angoixar-me per si un dia la perdo o no. Quan veig que tot es mou i canvia, em va molt bé fixar-me en les coses que no, i així, guanyo en força i seguretat. Us en puc fer una llista i segur que vosaltres podeu fer la vostra:

– No canvia l’amor que sento per la Laia i pel seu pare. Bé, sí que canvia: augmenta cada dia.

– Es manté absolutament estable el que sento per i amb la meva família. Saber-me dins d’una tribu que s’ajuda i que s’estima, amb llaços de filla, de néta, de germana…

– No canvien els bons amics. Les tribus que tinc més enllà de la família. Per més que tot es mogui, per més que tot canviï, els amics de debò continuen allà i el valor de l’amistat agafa, si és que podia, molta més força. Amics que s’ajuden, que recolzen, que donen i reben amb aquella fluïdesa que omple l’ànima…

– No canvien les ganes d’aprendre: d’entendre que tot és una oportunitat d’aprenentatge, també aquest moviment constant dels esdeveniments, de la política, de l’economia i de la societat en general.

– No canvien les ganes de ser, cada dia, una mare digne de la meva filla. D’intentar estar a l’alçada, d’aprendre d’ella i d’ensenyar-li el que pugui, de caminar plegades, agafades de la mà el camí que ens toqui viure… sense saber si serà un camí asfaltat i recte o un camí de carro ple de rocs i corbes…

– No canvien les ganes de ser feliç i la força que m’empeny a lluitar per ser-ne cada dia. Les ganes d’aturar-me, de sentir, de connectar-me amb allò real i que val la pena.

– No canvia la sensació de què tot és per alguna cosa i que si en traiem el millor, pot ser una oportunitat per créixer…

En aquests temps inestables m’adono que és això el que vull transmetre a la Laia. No vull que s’amari de la sensació d’inseguretat que sembla que cada vegada afecti més persones, com si d’una grip contagiosa es tractés. Una inseguretat que tot sovint va lligada a una angoixa existencial del “i ara què?”. Doncs no ho sé. No sé cap a on anirà el món, com acabarà aquesta crisi econòmica, social, política i gairebé existencial que afecta bona part del que coneixíem fins ara. No en tinc ni idea. L’únic que sé és cap a on no vull que em porti. I això, de fet, només depèn de mi. Sentir-me insegura, atemorida i inestable, de fet, només depèn de mi. I jo trio aferrar-me a tot allò real, important i que si es mou és sempre, sempre, sempre, cap a millor!

I tu… què tries?