Em transformo

8.1.2014

Cada dia que passa em transformo una mica. Me n’adono quan em despullo i entro a la dutxa. A poc a poc ho he de fer amb més de compte perquè la panxa em desequilibra. Em miro els pits i a banda que fa temps que són grossos, les aureoles s’han anat enfosquint, preparant-se perquè la Lua vegi els mugrons on agafar-se ben presents quan surti de mi. A la panxa encara no s’hi ha dibuixat la línia alba però ja és rodona i grossa i ja no em puc ni veure els peus. Hi ha dies que em tiba però pocs, i noto la Lua perfectament.

Ser prima té una aventatge quan estàs embarassada i és que notes cada part del cos del fill que gestes. Amb la Laia ja vaig viure-ho: noto el brasset, el caparró, els peus, un colze, un genoll. Li toco, li acaricio i li dic que és preciosa i que m’encanta que sigui dins meu. D’aquesta manera, amb el sentit del tacte i amb les paraules que sent vibrar a través del líquid amniòtic ens anem coneixent i ens anem estimant cada dia una mica més. Ell també ho nota tot i cada dia tenen les seves estones íntimes de tacte i vincle.

Quan la Laia m’abraça sempre es troba, a l’alçada del cap, la meva panxa rodona i tot sovint m’aixeca la samarreta o el jersei i m’hi fa petons. O li diu “Hola Lua!!! Que em veus?”. S’ha adonat perfectament del creixement dels meus pits i ja m’ha demanat si algun dia li deixaré tastar la llet que en sortirà: “i tant!”, li he dit.

Em transformo en cos, perquè el meu físic ja no és com era. Però també em transformo en ànima i cada vegada m’és més fàcil imaginar-me amb una nova filla entre els braços.

El concepte de quatre ja el sento plenament integrat dins meu i tinc la sensació que em vaig acomodant en aquest nou estat de família amb un nou membre. Ja no és un abstracte sinó que en sento la realitat i m’agrada.

A dins la dutxa, amb l’aigua que m’abraça, és on noto més perfectament que els meus límits corporals s’han eixamplat. També quan ell m’agafa. Em sento rodona i plena de corbes i no em desagrada, al contrari. Em sento receptacle gran per acollir una nena que cada dia és més nena, que cada dia és més densa i que cada dia és més aquí, amb mi. Hi ha nits que em desperta amb els seus moviments i li he de dir “amor meu, que encara és de nit, i vull dormir una mica més…” ens toquem una mica, li dic coses boniques mentalment i em torno a abandonar al son més profund.

Aquesta vegada no tinc somnis de prenyada, o almenys encara. D’aquells en què el bebè et neix petit i se t’escola per la pica, o dels de que te l’has deixat al supermercat oblidada. Aquesta vegada somio altres coses, surrealistes també, però molt més agradables. En dues ocasions he somiat que volava. Un altre cop. I volo i escullo per on passo i què vull veure…

Em transformo a poc a poc i sense gairebé ni percebre-ho amb nitidesa, m’adono que també m’allunyo una mica. Del món exterior, del món conegut. I em vaig refugiant cada vegada més en els petits moments, en cada patadeta, en els dibuixos de la Laia, en els contes d’abans d’anar a dormir, en les abraçades, en els moments íntims de parella, en la bona companyia, en la família més propera, en les amistats més íntimes… M’allunyo de l’extern, del soroll, del moviment… i aquestes vacances de Nadal hi han ajudat. A canviar de ritme i a dormir fins que el cor ens diu prou. A no fer res o molt poca cosa. A les migdiades que no s’acaben. A les pessigolles de bon matí. Als esmorzars sense pressa…

I m’hi abandono sabent que ara és el que toca viure, sabent que ara és el que vull. M’abandono a aquesta transformació constant materna que em capgira i em capbussa, que se m’emporta ben lluny, per poder anar agafant el mateix ritme que la Lua, per poder sincronitzar rellotges i poder-la, quan toqui, donar a llum.