Els pares de Noruega

25.7.2011

De tant en tant, més sovint del que m’agradaria, succeeixen esdeveniments que em fan adonar encara amb més força que alguna cosa en mi ha canviat des que sóc mare. El fet de ser periodista i treballar als Serveis Informatius d’una ràdio fa que, gairebé no puguis escapar de les males notícies. T’engloben d’una altra manera perquè les has d’explicar, i abans d’explicar-les te n’has d’informar, per poder-ho transmetre a aquelles persones que t’escolten.

Divendres vaig anar a dormir sabent que a Noruega hi havia hagut un atemptat amb sis morts, si mal no recordo. Dissabte vam estar tot el dia fora i totalment desconnectats, només gaudint de la natura i la bona companyia. Al vespre, quan estàvem arribant a casa em va trucar una amiga i em va dir que se sentia xocada pels esdeveniments del país nòrdic. “Ja, -vaig dir- i encara sort que van morir sis persones i no 40!”, “que no ho saps?”, em va preguntar? La resposta era evident. Quan em va explicar tot el que havia passat, la quantitat de morts adolescents que hi havia, no m’ho podia creure. És, en aquests moments, quan m’adono que alguna cosa important ha canviat. Ja no visc les morts de la mateixa manera que ho feia abans de ser mare, i ja no visc les “males notícies” com si a vegades em fossin alienes. Totes em toquen i m’afecten. Algunes fins i tot em fan plorar, o fan que hi pensi durant dies i dies.

Perquè de seguida penso en aquells nois i sobretot, en els seus pares. Perquè hi ha una cosa pitjor que se’t mori el fill i és pensar que abans de morir, va passar molta por. Us imagineu vivint la resta de les vostres vides amb aquest pes? Ja no només amb el de l’assassinat de la persona que més us estimeu, sinó pensant que va sentir terror abans de morir. Ha de ser horrible. Perquè aleshores te’l deus imaginar, no com un noi de 15 anys o una noia de 16, sinó com el bebè que algun dia van ser, i et deuen venir unes ganes animals d’abraçar-lo, de bressolar-lo, per fer-li passar tota la por, per calmar-lo, per dir-li, “no passa res, tot anirà bé”… com havies fet tantes i tantes vegades…

Després de pensar tot això i de què m’afecti, abans fins i tot d’haver vist cap imatge per televisió, em ve la inevitable pregunta: “En quin carai de món vivim? A on he dut a viure a la meva filla?”.

Fa poc que he tornat a treballar. El primer d’aquesta reentrada em va tocar escriure sobre la sequera i crisi humanitària que està patint la Banya d’Àfrica i molt especialment Somàlia. La ràdio té una aventatge o inconvenient, depèn de les vegades, i és que no hi ha imatge. En aquest cas era una aventatge perquè quan veig la mateixa notícia per la tele i la il·lustren amb un vídeo on hi surten nens, bebès, desnodrits, no puc mirar. No és que vulgui fugir de la realitat i continuar pensant que no passa res; és simplement que veure aquells ulls que em miren, els ulls d’un nen on li puc veure tot el dolor, tot el patiment, em fa estremir i em poso a plorar.

Aquell dia i els posteriors (perquè la Banya d’Àfrica continua igual de malament o pitjor) em torno a adonar que alguna cosa profunda ha canviat en mi perquè no em puc treure la notícia del cap i ja torno a pensar en els pares. Perquè intento imaginar-me com deu ser no poder oferir res de menjar al teu fill que t’està dient que té gana. Perquè intento fer-me a la idea de què deu ser que dels teus pits no en surti ni una sola gota de llet pel teu bebè, perquè simplement tu també estàs desnodrida… I és com si aquell dolor de la Banya d’Àfrica s’escampés, perquè igual que l’amor es pot expandir, crec que el dolor, també. Aleshores és quan alguna cosa semblant a por em ve a veure per dir-me que un món on hi passin i es deixi que succeeixin aquestes coses no pot acabar bé.

Per aconseguir dormir intento tornar a l’amor, tornar a sentir amor, d’aquell que m’aixampla l’ànima, esperant que encara que sigui poca distància, s’escampi i abraci a tot aquell a qui pugui arribar.