Els nens també s’estressen

7.5.2013

Despertar-los a una hora determinada quan encara tenen son. Llevar-los ràpid perquè ens hem de posar en marxa. No deixar-los esmorzar amb calma perquè hi ha pressa, perquè si anessin al seu ritme, no arribaríem a l’hora a la feina. Dir “afànya’t, vesteix-te, que és per avui…”, dur-los a l’escola (o a la llar d’infants) mentre s’acaben l’esmorzar ja a la cadireta del cotxe i es freguen els ulls de son. No tenir temps ni per jugar, ni per cantar, ni per gaire res.

Arriben a l’escola (de grans), o a P-3, P-4, P-5, o a la llar d’infants, és igual. Fan el que toqui i al cap d’una estona allò del “va, cinc minuts i recollim que toca anar al pati” (o fer el que sigui). Sortir d’escola (els que no es queden a dinar) i tornar amb la mateixa història de les presses per menjar i sant tornem-hi. Els que es queden a l’escola, doncs continuar igual, sense (tot sovint), poder anar al seu propi ritme… Ja a la tarda, alguns a extraescolars, d’altres al parc una estona, d’altres amb la cangur, els avis o qui toqui, fent el que sigui fins que algú mira el rellotge i “va… a banyar, que se’ns fa tard”. Per després “has de deixar de pintar que el sopar es refreda”, sopar corrents per després anar a dormir, gairebé amb el mateix tic-tac que ens ha perseguit des de bon matí…

Els adults ens estressem; la vida quotidiana, la feina, o el no tenir-ne i haver-ne de buscar, etc, etc, etc… ens estressa. Les obligacions, allò que no podem deixar de fer, allò amb què hem de pensar, allò que no podem oblidar,… El ritme de les escoles, el no poder conciliar com ens agradaria…, també ens estressa. I ens trobem sovint amb cases on hi ha pares, mares i nens estressats.

Com podem saber si un nen va a un ritme superior al que el seu cos i la seva ànima toleren? Doncs perquè s’enfada molt, perquè rabieja molt per tot, per coses sovint insignificants, perquè està molt de mal humor, perquè no se’l veu content, vaja… No pot dedicar el temps que vol a allò que vol. No pot anar tranquil per la vida i això, segur que ho podem entendre, estressa a qualsevol.

No és fàcil trencar el cercle quan, per exemple, tens un fill que no es vol perdre res i ja no vol parar ni per fer migdiada… O quan els adults tenim unes obligacions ineludibles que ens fan dur una vida potser més estressant del que ens agradaria, ho sé. No és fàcil. Però podem prendre’n consciència i quan ens sigui possible, anar una mica més a poc a poc. Prendre’ns el temps que calgui per deixar-li fer allò que li ve de gust. Aprofitar els caps de setmana per no imposar-li ritmes ni presses. Encara que tinguem nosaltres moltes ganes de fer coses, observem-los: potser ells només tenen ganes de quedar-se a casa i passar-se el matí amb pijama. Doncs que ho facin. No els apretem ni per esmorzar, ni per vestir-se, ni per a res. Deixem-los fer. Deixem que s’omplin de calma, d’anar al seu ritme, de reposar…

O prenguem-nos alguna tarda entre setmana o més d’una si podem, per no fer “gran cosa”. No tenir plans i fer el que sorgeixi en funció de com estiguin ells. Deixem que ens guiïn. Potser ens diran que volen passar-se la tarda a casa pintant i jugant. Potser ens demanaran de sortir… respectem-los el seu desig aquell dia i anem al seu ritme… Deixem el rellotge i anem fent, sense pressa, sense obligacions…

No és fàcil. Tenim mil coses a fer els adults. Anar a comprar, fer el menjar, tenir-lo a punt per quan tinguin gana, contestar correus, fer trucades, etc, etc, etc… però hem de deixar temps per també NO FER RES de tot això. Aparcar-ho i trobar l’espai per reconnectar amb un ritme més pausat, més de nen que no hi entén d’hores ni de temps. Ens anirà bé a tots dedicar-nos una estona al dia de calma, o tot un cap de setmana, o tota una tarda… quan poguem. Se’ns posarà bé. I a ells, més que a ningú.

L’1 de maig era festiu. El dia abans vam dir a la Laia que l’endemà era festa i just després va preguntar “Podré dormir fins que el cor em digui prou?” “Sí” “Visca!”. Va arribar el dia de festa, jo treballava al matí. Quan vaig trucar a casa per saber com estaven ell em va explicar què havia dit la Laia al cap de poc de llevar-se: “Papa, oi que avui és festa? Oi que no he d’anar a l’escola?” “No, avui no hi hem d’anar” “Llavors… puc esmorzar tranquil.lament?” Va trigar una hora a esmorzar. Menjava una mica, jugava, tornava a menjar, i ho feia amb tota la parsimònia, com havia dit ella, ho feia “tranquil.lament”.

Ens vam quedar relativament sorpresos amb aquesta anècdota de l’esmorzar. Relativament perquè si a nosaltres ens estressa el ritme que portem últimament, a ella també. Però ens va fer pensar molt, parlar molt sobre tot això, i començar a buscar moments de pausa, de calma, d’afluixar el ritme. Des d’ahir és fàcil perquè tenim una setmana de vacances per tant… tots anem a un altre ritme. N’estem gaudint molt i se’ns està posant molt bé. El repte serà continuar fent-ho (en la mesura del possible) a partir de la setmana que ve…

I vosaltres, creieu que els vostres fills van a un ritme més alt del que voldrien? Creieu que esteu i/o estan estressats?