Els meus pits

23.6.2011

Vaig ser de les primeres nenes de la classe a qui li van sortir els pits. Juraria que la primera, per desgràcia. Perquè per mi va ser un tràngol que em va costar anys superar. Recordo perfectament la sensació que vaig tenir un dia, mentre pensava “però què carai són aquests bolets que m’han sortit aquí i que no paren de créixer! Quina vergonya!!!”. Aleshores la meva mare em va dir que havia de dur sostenidors i vaig pensar “no per favor, no vull anar a una botiga i dir a la senyora que me n’ensenyi… i emprovar-me’ls… No ho vull”. Tenia tanta vergonya… Aquelles dues boletes anaven creixent i per sort, la meva tieta treballava per una empresa que en cosien, de sostenidors, i me’n va regalar uns quants. Recordo que a ella li feia molta il·lusió donar-me els meus primers sostenidors de la vida, i em mirava orgullosa com pensant “mare meva, que gran que t’has fet”, mentre jo em volia fondre.

A la classe, com que era la primera que tenia tetes, als nens els feia molta gràcia. Gràcia d’aquella que no fa gràcia, sobretot a mi, que estava farta de què m’estiressin la tira del darrera i la deixessin anar de cop, amb aquell soroll i aquell mal que feia. Jo, orgullosa, feia veure que no en feia de mal, però per dins pensava “sereu cabrons! El mateix us faria jo als ous, a veure si us agrada!”. Però jo era de les aplicades, de les que mai deia res fora de to, i feia veure que allò no anava amb mi, desitjant passar el màxim de desapercebuda possible. No volia destacar gens però era difícil amb aquelles tetes que no paraven d’inflar-se. Mentrestant, pensava: “però què foten les altres nenes, que encara no en tenen? Ara que tant les necessito, on són les tetes de les meves amigues?!”, però ni rastre. No és que elles anessin tard, és que a mi em van sortir d’hora.

Reconciliar-me amb els pits no va ser una feina fàcil i vaig trigar anys. No entenia quin carai de sentit tenien aquelles coses penjades a davant del tòrax i més aviat em feien nosa. Quan feia esport, i aquestes coses. Amb el despertar sexual, la cosa va anar canviant i vaig començar a pensar que algun sentit sí que tenien les famoses tetes. Els nois em miraven més i veia que això de què estés una mica ben dotada, cotitzava a l’alça. Amb el temps, doncs, vaig començar a revaloritzar-los, però sobretot, a revaloritzar-me a mi, com a persona i com a dona. No va ser només una reconciliació amb els pits sinó amb tot el meu cos. La sexualitat m’hi va ajudar, però no només això. A poc a poc vaig anar-me sentint a gust amb el que tenia; els pits però també els peus, les mans, la cara, els cabells, les dioptries, les virtuds i potser els defectes i la veritat és que mai m’han importat gaire. A mesura que m’he anat fent gran he anat estant més a gust amb com sóc i amb el que tinc. Sóc baixeta i ja tinc arrugues, sí. A vegades em miro la meva àvia, que és petita i té la cara i les mans arrugades i m’agrada. M’agrada com és i m’agrada com seré jo quan passi el temps. Perquè jo seré com ella, n’estic segura.

I un bon dia, aquesta dona que sóc jo va estar embarassada i tot va créixer. Els pits, la panxa, el cul i les cames. Mai com aleshores he estat tan orgullosa del meu cos i les meves corbes. Em sentia bella en tots els aspectes i en tot moment. Em sentia exhuberant i dona, molt dona. I vaig començar a sentir admiració per aquells pits que tanta vergonya m’havien fet sentir. Vaig descobrir que sí, que hi eren també per una altra cosa, per alletar la meva filla, per donar-li aliment i nutrir-la de mare. Si em quedava alguna engruna del mal record d’aquells pits sense sentit de la pubertat, va desaparèixer en el mateix moment en què la meva filla va començar a mamar.

Aquests pits, els primers de la classe en aparèixer, m’han donat tants moments de felicitat que ara, lamento moltíssim haver-los menypreuat tant. Fa 22 mesos que cada dia, aquests pits em recorden com en són d’importants en les dones i ara, francament, m’és absolutament igual si em pengen més o menys quan, el dia que sigui, acabem aquesta lactància materna llarga i plaent. Per mi no té cap importància, cap ni una. Per mi és important sentir-me una amb el meu cos, amb els meus pits. Per mi és important veure com la meva filla se’ls estima, com l’omplen d’aliment, d’escalf, de consol, de mare… en un racó que perdurarà per sempre. Per mi és important sentir-me dona i lliure, gaudir del meu cos i de tot el potencial que m’entrega dia a dia, i veure, també, com es va transformant. Com van sortint alguns cabells blancs (pocs encara!), algunes arrugues, alguns dolors que abans no tenia… Perquè, com vaig dir ahir, res perdura i tot està en un canvi continu, també nosaltres i els nostres cossos.

La meva relació d’odi i amor als meus pits m’ha servit per entrar en contacte amb tot el meu cos i alliberar-me de tota culpa o vergonya. I sobretot, per adonar-me que sóc, som, molt més que els nostres cossos.

PD: Sé que la posició en què mama la Laia a la foto no és l’adequada. Però la vaig fer jo mateixa, i em va costar, i ella estava a punt de deixar anar el mugró i preguntar-me: “Què carai fas, mama?“.