Els fills no esperen

L’altre dia vaig anar a ajudar a una parella que feia hores que havia tingut el seu bebè i que tenia dificultats per agafar-se al pit. Vaig tornar a aquella planta de maternitat on tantes hores i dies m’hi vaig passar pel naixement de la Lua.

Quan el bebè va haver mamat perfectament dels dos pits, vaig marxar de l’habitació sentint-me afortunada d’haver pogut ajudar aquella família que acabava de néixer… i mentre passava per aquell llarg passadís amb tots els llits plens de mares i pares que acabaven de tenir un fill, vaig pensar que a tots ells els escriuria això:

“Això que t’acaba de passar, tenir un fill, serà molt probablement el més trascendent que et passarà mai. I tant és si te n’adones o no, si ho vius així o no. Puc dir gairebé amb tota certesa que res que hagis fet o dit deixarà tanta empremta al món quan ja no hi siguis com el fet d’haver tingut un fill.

Pot ser que ara estiguis atabalat i que et costi adaptar-te al principi. És normal i t’entenc. Però mira d’adaptar-t’hi el màxim de ràpidament que puguis perquè si una cosa et puc garantir és que els fills no esperen. Creixen ràpid, molt ràpid. I mentre tu t’adaptes, ells cada dia fan coses noves, senten coses noves, aprenen coses noves… I a vegades estem tan ficats dins nostre que ni ens n’hem adonat.

Perquè sovint el propi melic és tan gran, ens hi sentim tan còmodes allà revolcats en el “jo, em, meu, amb mi”, que ens fa molta mandra sortir d’aquesta zona de comfort i adonar-nos que no, que ja està, que hi ha algú a fora esperant que madurem i sortim a l’espai exterior.

Que sí, que si tu vols pots ser pare o mare i seguir instal.lat en el “jo, jo, jo” com si res hagués passat, però el temps sí que passa i el teu fill, no t’esperarà.

El més impactant que succeeix quan tens un fill és que has de deixar de mirar-te el melic i això, de veritat, és fantàstic! És un regal! Trascendir l’ego per veure més enllà…

I a vegades costa, costa molt perquè encara estem agafats en les nostres mancances, en el nostre passat, en el que nosaltres hem viscut… i donar el que no hem rebut costa, costa molt. Però quina gran oportunitat que ens dóna un fill per traspassar tot això i entregar-nos… Entregar-nos a l’altre amb cos i ànima, lluny del melic, aixamplant mires, creixent junts!

No escatimis en abraçades, en petons, en temps junts, en compartir-ho tot. No escatimis entrega. Comparteix, aprèn, submergeix-te en l’apassionant món dels infants, en l’apassionant món que el teu fill t’anirà descobrint davant teu i amara-te’n.

Perquè sinó, el teu fill creixerà igualment encara que no hi siguis, que no comparteixis, que no t’entreguis a ell en cos i ànima. I un dia, qui sap, t’adonaràs que ha crescut i et preguntaràs en quin moment s’ha convertit en qui és ara.

Tot es pot reparar, i sí, sempre som a temps de canviar les coses, de fer-ho diferent. Sempre som a temps d’entregar-nos, i tant que sí! Però com més aviat ho fem, com menys triguem, més gaudirem del nostre fill i sobretot, més aviat se sentirà mirat, escoltat, abraçat, estimat,… més aviat sentirà que és ben rebut, que és ben acollit (sense reserves), que té un lloc al món i que es mereix el millor.

Li estalviarem anys de recerca vital intentant trobar-se, intentant sentir-se segur d’ell mateix. Li evitarem el sentiment de no ser mereixedor de l’amor dels pares, de l’entrega infinita de pare i mare i evitarem que es passi la vida buscant, en les altres relacions que estableixi, l’amor incondicional que un dia no li vam poder donar.

Els que esteu al passadís de maternitat de qualsevol hospital, els que esteu a casa llegint-me, els que esteu on sigui amb els vostres fills, tinguin l’edat que tinguin: sigueu-hi, entregueu-vos, estimeu sense condicions. És el millor que podeu fer per ells i també, sens dubte, per a vosaltres”.