Els fills no ens pertanyen

18.7.2011

A vegades em pregunto si algun dia perdré la perspectiva. Em pregunto si, quan la Laia sigui més gran, o adolescent, o ja adulta, hauré perdut la perspectiva que tenia abans de tenir fills i que em sembla que encara conservo ara. Em refereixo a la certesa de saber que ella, per molt que me l’estimi, per molt que sé que li donaria la vida sense ni pensar-m’ho un instant, ella no em pertany. Que ella és lliure, que és un ésser individual i que prendrà les seves pròpies decisions, encara que algunes no m’agradin o no m’acabin de fer el pes. Vull tenir-ho molt clar perquè quan tenim un fill, tot això ens queda molt lluny encara, i si no hi anem pensant, a vegades, pot ser que ens n’oblidem. Que perdem la perspectiva i la distancia que ens fa veure que estem criant fills que volem que siguin lliures. O almenys aquest és el meu ànim. Criar una filla que sigui feliç i lliure. I per això ho escric, perquè no vull perdre la perspectiva.

I a vegades als pares els costa entendre la llibertat dels fills. Entendre que ells tenen la seva pròpia vida i que aquesta, pot no coincidir amb el que tenien previst quan el fill era un bebè que gatejava per casa. Potser quan té 16 anys ens diu que ja no vol estudiar més, potser quan en té 18 comença a sortir amb una parella que veiem clar que li farà mal, o potser no és com ens havíem imaginat que seria, o decideix emprendre camins que mai hauríem desitjat que prengués. Potser en algun lloc del nostre inconscient ens hauria fet gràcia que el nostre fill hagués fet carrera, o hagués estudiat música, o hagués estat més extrovertit, o se n’hagués sortit amb allò que nosaltres mai vam aconseguir… Però potser ni té ganes de fer carrera, ni d’estudiar música, ni de ser sociable i extrovertit, i molt menys, d’arribar allà on no vam arribar. Perquè no és la nostra vida, és la seva. I d’això, ningú n’està exclòs. Podem haver donat biberó, pit, haver dormit amb ells al llit cinc anys seguits, o haver aplicat mètodes conductistes per dormir, és igual. Els fills acabaran fent el que ells decideixin perquè un dia deixen de ser bebès, nens, adolescents i es converteixen en adults. I és així com ha de ser.

Suposo que ens agradaria que allò que hem après nosaltres en el recorregut de la nostra vida, ja sigui de 34 anys, ja sigui de 45 o de 60, ho duguessin ja integrat en les cèl·lules, en el mateix ADN (si es pogués), i d’aquesta manera, ja no cometrien els errors que hem comès nosaltres. Suposo que voldríem que no s’equivoquessin com nosaltres ho vam fer i que, als 15 anys ja veiessin que allò no els convé o que és millor que escullin aquest i no l’altre camí. Ens agradaria fer-los-el ben fàcil, ben planer, perquè fossin més feliços i nosaltres poguéssim estar més tranquils.

Però la vida és aprenentatge i normalment només s’aprèn de debò el que s’ha viscut i per molt que, quan sigui el moment, els diguem que s’equivoquen, que no hi estem d’acord, que “que no ho veus, que això que has decidit, és un error”… suposant que tinguem raó, només quan ells ho visquin i ho aprenguin, entendran del que els parlàvem. És la seva experiència, la seva, i per molt que nosaltres tinguem la nostra, en aquestes coses… pot no servir de res. Millor que això ho sapiguem d’entrada, perquè sinó, podem patir molt i els podem fer patir molt. No tinc ni idea de què ens durà el futur però sempre vull recordar que ella és lliure, que vull que sigui lliure, lliure i feliç i que res del que passi i faci, encara que potser a mi no m’agradi, malmetrà el nostre vincle. El vincle va molt més enllà de la quotidianitat, de les decisions, dels desacords… el vincle perdura en el temps, en la llum i en la foscor. I això és el que anem filant dia a dia, amb fil transparent, però fort i dur, d’aquell que mai es trenca.