Els dilluns

Els dilluns a casa nostra no acostumen a ser fàcils. Després de treballar tot el cap de setmana i haver vist poc a la Laia, els dilluns sempre hi ha algun moment en què tot pot capgirar-se. Estem les dues molt cansades: jo d’haver treballar i ella d’haver fet un munt d’activitats amb els seus avis o amb el seu pare i haver trencat la rutina de la setmana.

El dilluns al matí tinc la sensació que tota la família caminem damunt la corda fluixa. Tot pot anar bé o tot pot anar del revés, és una autèntica carambola. La Laia em fa saber el seu malestar.

Recordeu que un dia vaig escriure un post que es deia “Per què només a mi?” i que explicava que normalment els nens treuen el malestar amb les mares? D’aquí que els avis ens diguin “ha estat fantàstic tota la tarda” i quan ve amb tu, pam, pollastre i dels grossos.

Doncs bé, la Laia els dilluns és tota contradicció: em vol tota per ella i és feliç d’estar tot el dia juntes i alhora, en algun moment o altre em mostra com d’enfadada està amb mi perquè potser m’ha trobat a faltar, o perquè està cansada, o perquè té ganes de fer coses amb mi que ara mateix no són possibles.

Jo els dilluns també em sento en contradicció: tinc moltes ganes d’estar amb família, d’estar amb ella i alhora estic tan cansada que només tinc ganes d’estirar-me i de què ningú em digui res. Tinc necessitat de reposar i d’estar en contacte, també, amb el bebè que gesto i sí, em sento en contradicció.

Els dilluns són una bomba de rellotgeria i a estones ens mirem ell i jo amb cara de “a veure en quin moment tot se’n va pels aires”… perquè sabem que en un moment o altre ella petarà. Però l’últim dilluns ha estat diferent.

Cansada d’explosions que se’ns fan pesades a tots, vaig decidir que havia de fer els possibles perquè la Laia s’expressés d’una altra manera. Podia plorar, podia treure el seu malestar, però no a costa de tot. No tot s’hi val. Té 4 anys i 2 mesos i no li puc permetre que ho engegui tot a rodar i que em faci el blanc de tots els seus mals del dilluns.

Vaig canviar d’actitud. Vaig passar d’acollir-ho tot amb resignació i amb cert aire de sac de boxa a dir-li que no toleraria que em parlés malament, per molt cansada que estigués, per molt que m’hagués trobat a faltar. Que era hora d’encarar-ho d’una altra manera.

Que jo també estava cansadíssima i també l’havia enyorat i que barallar-nos ens allunyava i les dues volíem just el contrari. Va ser fer una feina de formigueta. D’anar fent tocs d’atenció mentre caminàvem per damunt de la corda fluixa. Fins que va petar i em va parlar molt malament. Li vaig dir “així no” i vaig deixar de fer el que estava fent amb ella. Va passar alguna cosa, no sé ben bé què, però alguna cosa va canviar. Hi va haver un clic.

De seguida em va dir “m’abraces?” i la vaig abraçar fort, entregada i disponible. Vam estar així una estona. Li vaig dir que podia plorar, podíem estar abraçades si era el que necessitàvem o podíem estirar-nos al sofà si ho preferia i descansàvem.

Barallar-nos no era el que volíem cap de les dues i fer-ho ens feia mal. Ho entenia. Es deixava anar. I al cap de res em va dir “Anem al llit i ens fem molts mimos, ens tornem a carregar les bateries (d’amor) i ens fem pessigolles?”. I així ho vam fer. Mitja hora de confidències, d’abraçades, de rialles, de mirades, de gaudir-nos juntes.

Aquest dilluns, per fi, va ser diferent. I crec que alguna cosa va canviar. Vam deixar de caminar a la corda fluixa i vam trobar la manera de treure’ns allò tan molest de dins, per tornar-nos a omplir però no des del retret i la ràbia, sinó des del que realment necessitàvem. Temps compartit, amor, i sí… carregar piles.

* La Laia i jo ens abracem quan hem de separar-nos moltes hores i diem que ens carreguem les bateries d’amor l’una de l’altra. Ens ajuda a poder passar les hores separades amb la motxilla ben plena! 😉