Els avis

22.7.2011

Els avis… dels avis en podria escriure molts posts, moltíssims,… però de moment començo per aquest, el primer. Explicaré la meva experiència que potser no és compartida per ningú més, o potser sí.

Començaré dient que a qui més il·lusió em feia dir que estava embarassada era als meus pares, als meus quatre pares. També als pares del meu company i als avis, i als germans. Vaja, a la família. Però sobretot, sobretot, als meus pares. Recordo encara la cara que van posar quan els ho vam dir; se’ls va transformar. Com si una onada d’alegria immensa els hagués entrat per no sé on i els hagués eixamplat l’ànima. Els va fer tanta il·lusió… Vam plorar, vam riure, ens vam abraçar i fins i tot vam cantar, com si haguéssim guanyat la Copa de no sé què! Era l’alegria, que a vegades et desborda…

Van anar passant els mesos i a mesura que la panxa anava creixent ells s’anaven emocionant més i més i jo m’anava espantant més i més. Tenim molta família i no volia que m’atabalessin gaire. M’imaginava acabada de parir, amb tota la familiada trucant a la porta i volent agafar a coll a la Laia i m’espantava. Els veia aquella ànsia, que era normal i totalment comprensible, però a mi a vegades m’aclaparava. Suposo que si no els l’hagués vista, aleshores m’hagués sabut greu i hagués pensat que no s’estimaven aquell bebè que jo duia a la panxa. Però mira… suposo que en aquell moment encara no havia après ni de bon tros, a relaxar-me!

Va néixer la Laia i tothom va respectar moltíssim el nostre temps i les nostres necessitats de niu, de família i de recuperació d’un part esgotador i complicat. Des d’aquí, gràcies, família.  En vaig parlar a “LES VISITES A L’HOSPITAL”. I a mesura que la nostra filla va anar creixent, jo mantenia una mica aquell sentiment de protecció envers ella, fins i tot de cara als avis. Ells tenien moltes ganes d’agafar-la, estaven molt contents i jo estava amb les hormones absolutament descontrolades, sentint-me una mare lleona total, i amb ganes que ens deixessin el nostre espai, que ja arribaria el moment de dur-la al parc… I ara, amb la perspectiva que dóna el temps veig que era la meva percepció, que era la meva por, el meu instint de protecció i segurament, les meves hormones les que em feien sentir tot això. No em sento culpable, simplement, va anar així.

Els mesos van anar passant i a poc a poc vaig anar-ho percebent diferent. Tenia moltes ganes que els avis estiguessin amb ella, que la fessin jugar… i aleshores vaig començar a valorar de debò la feina dels avis, el seu paper. Veia la Laia com els adorava i els adora encara, i sóc feliç. És curiós perquè amb cada un hi té una relació particular, que no s’assembla a la dels altres. Amb cada un estableix una complicitat i veig que se’ls estima. No cal dir que a ells se’ls cau la baba, però amb el temps he començat a veure la importància de la relació dels fills amb els avis. Vaja, millor dit; jo ja sabia que era important, però per la meva experiència. Amb la meva filla, encara no ho havia percebut com a important. Ara ja no tinc por que hi passin hores, ni que la facin jugar, ni que se l’estimin en bogeria. No tinc por que ella se’ls estimi també amb bogeria. Suposo que en el fons en el fons, devia tenir una mica de por que se’ls acabés estimant més que a mi o alguna tonteria d’aquestes. Ara sé que ja no he de témer res. Que tot està bé.

Evidentment que la mimen, i evidentment que li donen més xocolata de la que jo li donaria. Evidentment que li deixen fer tot i més, i que hi estableixen una complicitat especial. Ara he entès que és justament el que han de fer els avis. A vegades m’enfado (poca estona), però ho entenc. I penso: “Quan la Laia tingui fills, aleshores atacaré jo!”, perquè em sembla que ser àvia és fantàstic. Perquè em sembla que m’agradarà. Perquè no hi ha res millor que veure els teus fills, que tenen els seus, i que tots, tots, són també part teva. Que són, altre cop, fruit de l’amor que, com dic sempre, s’expandeix, que s’escampa.