El vincle patern

20.4.2012

Quan tenies gairebé un mes vam marxar tres dies fora amb els teus avis. El teu pare va haver de venir un dia i mig més tard. Era la primera vegada que estàveu tantes hores sense veure-us. Va arribar el dissabte a la nit i tu encara no dormies. Jo tenia moltes ganes de veure’l, moltíssimes, perquè per mi també era la primera vegada que em separava d’ell després de tenir-te i en aquells moments, en ple postpart, jo només tenia ganes d’estar junts, tots tres. Quan va arribar va venir directe a veure’t. Jo et duia a coll i de seguida et va mirar i et va dir: “Hola, preciosa… t’he trobat a faltar”. Et va agafar i us vau quedar cara a cara. Vas obrir els ulls com taronges i vas estar sense parpellejar més temps del que mai hagués cregut que era possible. Se’t va relaxar la cara, vas dibuixar un somriure i vas omplir-te de pare. Us vau fer la mirada més llarga i més intensa que he vist mai. En silenci. Jo… només podia observar-vos, commoguda.

Aquell dia em vaig adonar de com n’era de fort el vostre vincle malgrat fer només un mes que us abraçàveu i que us vèieu. Aquell dia em vaig adonar que malgrat ell no et va dur a la panxa, tu i ell us coneixíeu de feia molt de temps… que el pensar-te, el parlar de tu, el tocar-te a través de la meva panxa, l’estimar-te des de tant abans… havia creat un vincle sòlid, profund que aleshores simplement, es manifestava.

Recordo com li costava, al principi de tenir-te al meu ventre, parlar-te en veu alta. Va estar temps posant la mà damunt la meva panxa, amb els ulls tancats, dient-te coses en silenci, coses que només ell i tu sabeu. Va ser a mesura que et va anar notant tot el cos, a mesura que vas anar creixent i fen-te més i més present que va perdre la vergonya i va començar a dir-te coses també en veu alta. A mi m’encantava veure com us comunicàveu amb la veu i el tacte i a través del meu cos…

Vull que sàpigues que el teu pare no ha dubtat mai de la força del vostre vincle. Ni tan sols durant el llarg període en què tu només volies a la mama, perquè jo era el teu tot, el teu aliment, el teu repòs, el teu consol, el teu paradís on et senties protegida i feliç. Ni tan sols quan vas començar a reclamar-lo però a estones petitetes per jugar i de seguida tornaves als meus braços, va deixar de saber ni un sol instant com te l’estimaves. Ni quan vaig començar a treballar i tu ploraves perquè no volies que marxés i ell havia d’acompanyar-te en aquells moments de ràbia i tristesa, no va dubtar ni un segon de què a ell, també el volies a prop.

I és això el que ha fet durant tot aquest temps. Ser-hi. Ser-hi quan volies jugar-hi només un moment, i també quan volies i necessitaves la seva energia masculina per relacionar-te d’una altra manera amb una altra persona. Ell ha estat present al teu costat acompanyant-te en els moments de fusió amb mi, la teva mare, respectant que era això el que necessitaves i volies, acceptant simplement el moment, sense sentir que el menystenies o que no t’importava.

I ara… que t’has anat fent gran, que aviat faràs tres anys… ara el teu amor per ell, simplement, ha explotant, manifestant-se de la manera més enèrgica i femenina. Ara no trobes a ningú tan guapo, tan fantàstic, tan divertit i simpàtic com el teu pare. Ara el vols a tothora; no vols que marxi a treballar i quan té festa el dia és una festa. Aprofites les estones amb ell com si fossin les últimes i li dius una vegada i una altra com te l’estimes amb petons, abraçades i amb frases tan divertides com “papa, trobo que ets molt guapo!”. N’estàs enamorada, de la mateixa manera que n’has estat de mi durant tot aquest temps.

Us he tirat moltes fotos, últimament, perquè un dia, quan siguis gran i llegeixis aquestes paraules, puguis veure també la felicitat a la seva cara. Puguis veure com n’és de feliç de ser el teu pare, d’estar al teu costat, i alhora, puguis veure, als seus ulls i als teus, com n’és de fort el vostre vincle. Com aquell dissabte a la nit, en la mirada més llarga i intensa que he vist mai fer-se dues persones.