El viatge

18.9.2013

Escric en el silenci d’un vespre de finals d’agost que sembla més de tardor que d’acaballes d’estiu. Quan faig això, escriure, em sento en connexió amb tu, potser per això  he tornat a tenir aquesta necessitat imperiosa de retrobar-me de nou cada dia amb l’ordinador a soles. És com si aquest temps fos només nostre, ara, quan puc plasmar en una pantalla el que sento, el que experimento des que ets aquí. El mateix que em passava amb la Laia i m’ha passat durant moooolt de temps. Ara, la diferència, és que tot el que li vull dir a ella li dic, i m’entén, i en podem parlar, i aquesta connexió ja no és només en silenci.

Aquests dies pensava en el teu viatge, aquest que estàs fent per arribar del tot a mi, per arribar aquí on som nosaltres. Ets minúscul i t’estàs formant i, d’alguna manera, sento que la teva ànima encara vola lliure, encara no et noto dens a dins el meu ventre, sinó que et sé en algun altre lloc, mirant-nos, esperant, transformant-te. Fa poc caminava pel carrer i m’adonava de la transcedència d’això que passa en mi, d’això que passa en el cos de tantes i tantes dones cada dia al món. Era el meu secret caminant pel carrer, el meu secret de què estic embarassada i em sentia en certa manera, una mica lluny de la resta del món. De la resta de la roda que gira, i gira, i gira… Com si un cop embarassada, aquella roda quedés una mica lluny, una mica difosa i des de la distància semblés totalment aliena al que una sent, viu i pensa.

I aleshores vaig pensar en l’altre viatge, en el que fan tantes i tantes persones cada dia per anar-se’n d’aquest món. El viatge a la inversa. Recordo els dies en què el meu avi anava morint de mica en mica. Com tu, que et vas formant a poc a poc, ell d’alguna manera, va anar desfent-se també a poc a poc, fins que va anar-se’n. Em recordo caminant pel carrer també absolutament aliena a la roda: el meu moment, la meva vida era només el meu avi que se n’anava, el meu dia a dia era anar-lo a veure, gaudir-lo i cuidar-lo i trobava que tota la resta eren foteses. L’únic que m’importava era la transcedència d’aquell moment i em xocava sobremanera que el món continués funcionant com si res mentre, dins la nostra família, alguna cosa tan important canviava.

En el fons, com ara. Que em xoca com el món pot continuar rodant passant tants miracles dins de tants ventres de tantes mares. I no sóc ingènua, també ho entenc. Però d’alguna forma, ara que això tan sagrat com la gestació d’un nou ésser torna a succeir dins meu, no puc parar de pensar que és d’una importància enorme. Tots aquests viatges de tots aquests éssers són d’una importància enorme. Com els viatges que es fan a la inversa.

Celebro poder viure’ls amb consciència, acompanyant el moment, podent sortir de la roda i dir “ara això de fora no m’interessa gens!” i tornar dins la meva closca i embolcallar-me del moment sagrat que és l’autèntic viatge; ja sigui d’arribada com de partida.

Celebro no desconnectar-me de la plenitud que aquests moments comporten sota el pretext o l’excusa de què això passa cada dia a tot arreu i gairebé a cada casa. M’és igual. Cada viatge és sagrat, especial, únic. Vagi com vagi. Sigui en un sentit o en l’altre. I m’agradaria transmetre’t això, fill meu, perquè el dia que jo marxi o que tu tinguis a algú en camí, puguis gaudir-ne tant com faig jo. Puguis connectar-te i lluny de tristeses o melangies, puguis, simplement, acompanyar els éssers en els seus viatges. Estant present, conscient i gaudint de totes les coses bones que porten aquestes anades i vingudes (que n’hi ha, també quan algú marxa).

No et faci mai por centrar-te en aquests viatges. La roda… sempre pot esperar.

T’estimo,

La teva mare.