El tacte

12.2.2014

El tacte, en aquest moment que visc ara, la gestació d’una filla, és importantíssim. No sé si vosaltres el considereu un sentit vital a la vostra vida o no, però us asseguro que en la meva ho és. Sempre m’ha fascinat el poder del tacte, el que pot dir una carícia, una abraçada, el toc d’una mà, una encaixada, un lleu contacte pell amb pell… a vegades tenen molt més poder que les paraules. El tacte cura, el tacte connecta, i suposo que per això a vegades el tacte fa por. Suposo que és per aquest motiu que ens toquem tan poc. A nosaltres mateixos i als altres. Ens abracem poc. Amb abraçades fugisseres en què, per cert, l’altre dia vaig llegir que ens hi estem un màxim de 3 segons de mitjana!

Em vaig començar a tocar la panxa abans fins i tot de tenir la Laia i la Lua a dins. Quan les volia concebre, ja me l’acariciava. Em posava les mans al que seria el seu niu, el seu receptacle. I un cop ja em sabia embarassada, les mans m’hi anaven gairebé sense ni adonar-me’n. Carícies constants, carícies i més carícies cap a aquestes dues nenes amb qui pràcticament encara no ens coneixíem.

En els dos casos la panxa ha anat creixent i és impossible que les mans no m’hi reposin moltíssimes estones. El meu company diu que tinc tots els jerseis i samarretes gastats d’aquella zona, de tant que l’acaricio. És voluntari a vegades i involuntari moltes d’altres. És tocar la panxa sabent-hi la meva filla a dins, acariciar-la per dir-li bon dia, per dir-li sóc aquí, per dir-li t’estimo, sense dir res encara.

Ara, que hi ha la Lua a dins i es mou tant, amb el tacte en coneixem tots els seus racons. Els bracets, els genolls, el cap, el cul… i no només sóc jo qui l’acaricio i em comunico amb ella a través del tacte. També ho fa la Laia, amb les mans, amb els llavis fent-li petons. També ho fa ell, tocant-me la panxa cada dia uns quants cops, reposant-hi les mans llargues estones mentre li parla en silenci i es diuen, suposo, les “seves coses”.

Instal.lant vincle en cada toc, en cada mà que hi reposa. Transmetent amor amb el palmell de la mà; amor que travessa la pell de la panxa, i l’úter i va directament al cor de la Lua, que al seu torn, respon amb un moviment, refregant-se encara més just allà on hi ha la mà que l’acaricia. Com per dir “jo també”.

No sé què faria si em diguessin, “no et toquis la panxa ara que estàs embarassada”, crec que seria terrible. Perquè tocant-la la sento tan a prop… em sento tan una amb ella, que valoro moltíssim poder tenir totes les terminacions nervioses de la mà vives per poder-la notar quan la toco.

A mi no, no em molesta que altres persones em toquin la panxa. Si ho fan delicadament, amb respecte, no em molesta gens. És curiós com noto cada toc de les mans que volen saludar la Lua; tots són diferents. N’hi ha d’enèrgics, mans fortes. N’hi ha que no s’atreveixen a tocar-te; acosten la mà però gairebé ni toquen la panxa i els la hi acosto perquè puguin sentir la Lua i ella a ells. N’hi ha d’altres que ho fan menys d’una mil.lèssima de segon, mig amb vergonya. I d’altres que hi posen la mà i no tenen cap mena de problema en deixar-l’hi una estona. N’hi ha que toquen i no diuen res. D’altres toquen i li parlen “hola Lua, com estàs?”. I així, tantes maneres de tocar-me la panxa com persones, tantes maneres d’acariciar la Lua com mans la toquen…

I penso en ella, i en la Laia, i penso que han tingut la sort de ser molt tocades, molt acariciades, molt vinculades des del primer minut que vam pensar-les. Penso en elles i desitjo que valorin el sentit del tacte, i que no tinguin por d’acariciar els seus fills tant com el cos els demani, com l’instint de mares els reclami. Que no tinguin por de tocar-se la panxa fins a gastar els jerseis. I que, un cop amb els fills ja nascuts, ignorin tant com puguin les veus que intentaran que no els agafin, que no els toquin tant, que no els acariciïn tant,… no fos cas que es malacostumin!

Laia, Lua,… acaricieu-vos la panxa, jugueu, interactueu, vinculeu-vos amb els vostres fills quan encara siguin dins del vostre úter. I feu el mateix quan ja en siguin fora. Feu-los pessigolles, i massatges. Transmeteu-los, amb el tacte, tot allò que a vegades, les paraules no aconsegueixen dir. Perquè si alguna cosa té el tacte és que queda. Queda per sempre registrat al cos. Com si hi hagués un “t’estimo” gravat en cada cèl.lula.