El soroll i els nens

17.2.2015

El soroll m’atabala, m’irrita. És cert que com més gran em faig més m’agrada el silenci i més em molesta la fressa, però em recordo de petita atabalant-me en els llocs on hi havia massa soroll. Tinc l’oïda sensible i els llocs amb molta estridència, directament, m’ofenen i és com si alguna cosa física m’empenyés a marxar-ne, no ho puc suportar.

Quan la Laia era un bebè, ens vam adonar que quan entràvem en alguna botiga, casa o el que fos amb soroll, es posava a plorar. Sí, ho fan molts bebès, és cert. Però la Laia ho feia molt. Crèiem que aniria creixent i aniria perdent aquesta sensibilitat tan alta al soroll però no ha estat així. El soroll l’atabala, la molesta i la fa estar malament. Un dels punts negatius que té per a ella l’escola és que hi ha molt soroll. A vegades quan en surt em diu “mama, per favor, quin mal de cap! Tots cridaven i m’he atabalat molt”.

Potser per això, perquè som potser una mica més sensibles al soroll o perquè ens atabala tant, ens hem anat fixant en la quantitat de soroll que hi ha sempre que s’organitza alguna cosa per nens. I no em refereixo al soroll que fan els mateixos nens parlant, cridant, cantant o corrent. No, em refereixo al soroll que nosaltres, els adults, els hi posem en espectacles infantils, xiquiparcs, fires, etc, suposant que així, xalaran més.

Us hi heu fixat? Us heu fixat en el volum altíssim que hi ha a les atraccions de les fires? En el volum altíssim que hi ha cada vegada (almenys a Manresa), que s’organitza alguna cosa per nens? En el volum altíssim de la música que posen als xiquiparcs, etc?

És necessari que SEMPRE hi hagi música a tot drap? No és suficient amb música suportable, que de soroll ja en faran els propis nens? És necessari que la música que posem sigui música d’adult, de la que podríem escoltar en qualsevol discoteca?

Diumenge al matí vam anar al Carnestoltes INFANTIL de Manresa i ho remarco en majúscules perquè quedi clar que és un carnaval dedicat als nens i ple de nens de totes les edats, inclosos bebès. Doncs bé, durant la rua hi havia música però era suportable. El Carnestoltes acabava a la plaça de l’Ajuntament i allà sí que et petaven els timpans! Només arribar la Laia va fer cara de “però què passa?” i el meu marit, que duia a la Lua a la motxilla li va tapar directament les orelles! Ens vam trobar uns amics i vam poder distreure una mica el malestar que provocava a tots, tal nivell de decibels. Mentre arribaven les comparses la música era de l’estil de “Follow de leader”, perquè us en feu una idea…! Al cap de 10 minuts vam haver de marxar de la plaça; allò era insuportable. Vam marxar nosaltres, els amics i mentre en sortíem ens anàvem trobant companys de classe de la Laia, etc, que feien el mateix: marxaven tot dient “quin soroll!”.

Vam airejar-nos una mica i al cap d’una estona ho vam tornar a intentar situant-nos a un altre lloc de la plaça a veure si era menys agressiu el soroll dels altaveus, però no. Al cap de 4 minuts la Laia ens va mirar i vam haver de marxar perquè allò ni ella, ni nosaltres, ni la Lua ho suportàvem més. De camí al cotxe ens vam trobar més amics i tots feien el mateix, comentar el volum de la plaça.

I aquest exemple m’ha servit ara de cas concret però és extremadament habitual que el volum de les activitats per nens sigui excessivament alt justament, per a uns nens que en general tenen l’oïda molt més fina que els adults!

Els nens, en general, no tenen problemes d’oïda, al contrari! No disfruten més si posem el volum a tot drap (potser algun sí, no ho dubto), però que et petin el timpà no sol agradar a ningú!

Per què no afavorim ambients agradables amb música a un volum altet però sense passar-nos on els nens puguin passar una llarga estona gaudint amb els amics? O és que el que volen és que famílies senceres marxin ràpid cap a casa amb el cap com un timbal? Si és això el que busquen, ho fan molt bé. Però si és que no, sisplau, música sí, soroll no gràcies!

PD: La imatge del post… no us suggereix silenci? 😉