El que més trobo a faltar

27.3.2012

El que més trobo a faltar des que sóc mare és el temps. El temps per la parella, el temps per mi, el temps per dedicar a la meva família i als meus amics, el temps per retrobar-me, el temps per llegir, el temps per fer les coses amb calma, el temps per perdre. Des que vam tenir la Laia sembla que un munt de formes del temps s’han esfumat i em pregunto si tornaran algun dia…

Ara, el temps que tinc és temps per dedicar-li, temps per anar a comprar, per fer el dinar i el sopar, per exprimir-me el cervell i no fer sempre el mateix menú, temps per fer de “maruja”, temps per jugar, temps per organitzar logística familiar, temps per fer aquelles coses ineludible, temps que trec de les nits per escriure i amb una mica de sort, temps que em regala amb una migdiada una mica llarga i que aprofito per exprimir-lo com a una taronja.

No us enganyo quan dic que no recordo l’últim dia que jo vaig fer una migdiada… No és que no pugui,… suposo que tinc la sensació que me’n falta tant de temps, que no vull destinar-lo a dormir mitja hora quan també ho fa la nostra filla. Des de fa molts mesos tinc la sensació que el temps se m’escapa i no aconsegueixo mai atrapar-lo i posar-nos a la mateixa línia de sortida per tenir les mateixes possibilitats d’arribar a la meta. Sempre em va una, tres o cent passes per endavant i jo, per més que corro, no l’enxampo.

Per això quan s’acosta el meu aniversari i algú em demana “què vols que et regali, què necessites”, fa un parell d’anys que dic: “regala’m temps. Temps perquè jo pugui fer allò que fa tant que no faig, o temps per compartir fent alguna cosa”. I sé que no sóc l’única mare que té aquesta sensació de què el temps se t’escapa entre els dits, sense cap mena de possibilitat d’atrapar-lo. Molts no tenen temps per dedicar als fills per culpa d’una conciliació laboral i familiar complicadíssima, altres no tenen temps per dedicar als pares, o als fillols, o nebots, o amics… Però gairebé la majoria, en el que coincidim és que no tenim temps per parar i menys encara, temps per perdre. Com feia jo, quan estava embarassada i em podia passar hores “perdent” el temps, contemplant les hores, feliç i prou.

Ara ja no tinc temps de fer aquestes coses i intento organitzar el poc que tinc per no atropellar-me al llarg del dia, per intentar arribar a tot, per poder fer les trucades que “d’avui no passa”, per poder fer els tràmits que “d’avui tampoc passa”, per poder fer aquella feina que he de presentar, per poder escriure aquell post que fa tants dies que tinc al cap des de la primera lletra a l’última, per poder estar present quan jugo amb la Laia, o quan fem el sopar, o quan fem mandres al llit dedicant-nos temps l’una a l’altra…

Jo no sé si això de ser mare, dona, filla, néta, treballadora, amiga, bloguera, creativa, companya, germana, escriptora, conciliadora, experta en logística… és possible, però a mi hi ha dies que se’m fa molt i molt difícil. Per això en dies com avui que tinc la sensació de no haver arribat a res diria allò de “que parin el temps que jo… baixo”.